Últimament viatjo molt per Catalunya. I arreu on he anat, la gent sempre em repeteix les mateixes dues coses: el primer és que tenen l’energia molt baixa. No saben què han de fer, no entenen per què no comença la campanya pel Sí, es preocupen pels detalls del referèndum, i no tenen clar si es farà, malgrat el suport i la confiança pràcticament unànims per a i en el President Puigdemont.
La segona cosa que em diuen és que volen veure mostres d’unitat i pensen que és impossible. Sempre ens dividim! Sempre ens matem entre nosaltres! No sabeu les vegades que m’han explicat la tendència dels catalans de dividir-se sobre minúcies. Tres caps, quatre barrets (No importa que també m’ho han explicat els bascos, i fins i tot gent d’Estats Units!).
Jo sempre insisteixo en que la unitat és important però que també hem de valorar la transversalitat. El fet que aquest moviment abraça des de l’esquerra molt esquerra fins la dreta bastant dreta pot ser difícil de gestionar (ok, és difícil de gestionar), però també és una font de fortalesa que serà la clau de l’èxit. (La falta de la transversalitat és una de les febleses que té el SNP.) Que estigui treballant junts per elaborar les tres lleis de desconnexió és fabulós. Que es barallin dia sí dia també en públic, no tan.
En aquesta foto de transversalitat sobiranista, també hi pertanyen els Comuns. Per tant animo a la gent a donar-los una mica d’espai, que al cap i a la fi són demòcrates, encara que prioritzin altres temes abans de la independència. No convenç gaire sacsejar-los cridant “Que no ho veieu, botiflers, que s’ha de guanyar la independència per resoldre la pobresa energètica i donar la benvinguda als refugiats??” encara que ho diem amb tota la bona voluntat i tot el convenciment del món. I voler els seus votants mentre malparlem dels líders tampoc és una estratègia massa lluïda.
De fet he estat parlant amb alguns d’aquests votants desitjats -gent compromesa amb el país, que segurament votarà que sí en el referèndum però que no estan disposats a parar les seves vides fins que arribi la butlleta, ni creuen en cap dels partits indepes. I estan francament farts de parlar del tema.
El secret a tot és que la unitat trempa, inclús entre els Comuns. Cada vegada que surt l’estimat Puigdemont en un acte amb l’odiada Gabriel, o l’odiat Puigdemont amb l’estimada Gabriel, els catalans cansats aixequen la vista i diuen, “Ah, això va de debó. M’hi torno a posar.”
I això em va donar una idea. Imagineu-vos que els líders dels tres partits indepes fessin una gira pel territori per explicar el referèndum i per demanar el Sí. Deu actes, deu setmanes, deu regions. Oberts al públic, contestant preguntes, als auditoris més grans. Puigdemont, Junqueras i Gabriel. Compartint l’escenari. I si vol participar-hi l’Ada Colau, ja que defensa el referèndum, crec que també hi hauria de ser. Imagineu-vos aquest quartet explicant aquest referèndum vinculant, i aquest nou país, des del punt de vista de cadascú. Hauria de ser una cosa espectacular, gran, digne dels quatre ponents i de la transcendència de coordinar-se grups tan dispars per un objectiu en comú tan complicat.
Organitzades per la societat civil, aquestes conferències no només arrasarien de públic sinó que inspirarien la gent a tornar a agafar embranzida per acabar aquest gran repte que tenim davant. Atraurien l’atenció d’aquell sector tan difícil on encara hem d’arribar. Perquè si els polítics poden posar-se d’acord per venir a veure’ns i contestar-nos les preguntes, si ells poden posar el país davant del partit durant aquest periode d’aquesta manera tan oberta, si es poden donar la mà i treballar junts, que no dubtin que nosaltres també hi serem. El quartet de la democràcia, el quartet del referèndum. Quatre caps, quatre barrets. Esteu convocats i convidats!
