El punt de ruptura

"Si Espanya fos un Estat de Dret, no seria necessari explicar-ho, com ningú ho fa en el cas de França, Anglaterra, Alemanya, Suècia, etc"

L'Estat espanyol viu en una situació d'excepcionalitat. Regeix la Constitució de 1978, però no regeix perquè està suspesa en una part territorial del país, Catalunya, gràcies a un article, el 155, una llei de plens poders i de dictadura de fet, encara que tingui el sarcasme de dir-se "dictadura constitucional" o, com tradueixen els obsequiosos mitjans de comunicació -pràcticament tots- de protecció de la Constitució. També està suspesa en la seva totalitat institucional, ja que s'aplica a tots els actes del govern i les institucions amb les que aquest es relacioni. Catalunya no es pot autogovernar per exclusiva voluntat de Rajoy. El Parlament tampoc legisla gràcies al mateix individu, que l'ha substituït personalment amb el beneplàcit de l'oposició PSOE, Ciutadans i, encara que vergonyosament, també Podemos. Els tribunals, el Suprem i el Constitucional secunden la política del govern i intenten disfressar amb argumentacions jurídiques les seves arbitrarietats.

 

En aquesta situació la monarquia borbònica, hereva del franquisme, posa en marxa una campanya de propaganda per al 50 aniversari de Felip VI. Es tracta d'entabanar els súbdits amb una aparença d'eficàcia, legalitat, proximitat i senzillesa que, a part de costar-nos una pasta (com tot el borbònic) constitueix un atropellament més, una farsa i una burla a una ciutadania que aspirava a viure en un estat de dret.

 

El Borbó ja ha començat a borbonejar. Primer va ser el seu rabiós al·legat del 3 d'octubre de l'any passat, ignorant les víctimes del vandalisme policial, amenaçant l'independentisme català i donant indirectament carta blanca a les bandes feixistes d'amics i parents del govern perquè assaltin llibreries i apallissin la gent per carrer. Després la vergonyosa intervenció d'aquest ensuperbit personatge anant a explicar als seus majors a Davos que Espanya és el que no és: un Estat de dret. Si ho fos, no seria necessari explicar-ho, com ningú ho fa en el cas de França, Anglaterra, Alemanya, Suècia, etc. i tampoc pretendria fer-se reconèixer com a Estat de dret just en el moment en què una norma excepcional, el 155, l'ha suspès, encara que això, més que barrut, pertany més al camp de l'estupidesa. Va venir després un vídeo d'un dinar de la família reial, monument a la cursileria i un insult a un país que té estadístiques escandaloses de misèria, atur i desemparament així com lladronici i impunitat dels amics i parents del govern, el seu partit i els reis. La imposició del Toisó d'or, o sigui el velló d'or, dels Àustries, usurpat per aquesta casa de forasters a una nena amb un "sou" de desenes de milers d'euros que també paguen els que no tenen per menjar és ja l'última mostra de l'absoluta manca de sensibilitat i consideració d'aquesta gent per al poble al qual subjuga per la propaganda, l'engany i, arribat el cas, que ha arribat, la força bruta.

 

La barreja de violència i repressió feixistes a Catalunya (1r d'octubre, presos polítics, intervenció policial i paramilitar del territori, etc.) amb la cursileria d'aquesta monarquia restaurada per un delinqüent feixista tanca la metàfora de la Transició. Marca també l'hora 25 d'aquest Estat espanyol, corcat per la corrupció, l'autoritarisme i la incapacitat per trobar una solució democràtica i civilitzada a l'anomenada "crisi catalana" que en realitat és la "crisi espanyola". Tracta de fer-ho barrejant la brutalitat repressiva de Turquia amb la insofrible carrincloneria de Sissi emperadriu.

 

Convocat legalment al Parlament sortit de les urnes el 21D no pot procedir per una interferència il·legal i injusta del govern. Es val aquest d'uns jutges encantats de fer el paper de munyidors i bocamolls de les seves arbitrarietats i les justifica amb el cor de mitjans comprats, dedicats a tapar la seva guerra bruta i atiar la catalanofòbia, tractant de fraccionar i provocar la societat catalana per justificar una eventual repressió molt més violenta i que també tindria el beneplàcit del Borbó. ¿No va dir aquest en el seu discurs d'entronització que avui els espanyols tenen el dret de sentir-se espanyols com els doni la gana? A què ve exigir també el dret a no sentir-se espanyols o sentir-se no espanyols? Aquest dret no els és reconegut i si alguns, diversos, molts, dos milions, per exemple, volen exercir-lo, se'ls obre el cap, se'ls deixa bornis, se'ls destrossen les escoles i el sistema sanitari, se'ls intervenen les institucions, se'ls destitueixen els càrrecs electes, se'ls empresona, se'ls envia a l'exili o se'ls confisca el patrimoni.

 

Fi de la metàfora de la Transició. El feixisme de l'Estat espanyol ha arribat al final del camí, ha tancat dictatorialment totes les vies per a una solució raonable. Ha forçat el punt de ruptura. Només admet un vestigi d'arranjament si l'independentisme renuncia al seu candidat a la presidència per cap altra raó que perquè al franquista Rajoy li dona la gana.

 

 

És una típica provocació per justificar després més dictadura a Catalunya i a Espanya. Els independentistes no poden acceptar que el president de la Generalitat el decideixin el corrupte Rajoy i el Borbó perquè, a més de tractar-se d'una institució democràtica i íntegra, és republicana.

 

La decisió de Torrent de postergar el ple d'investidura fins a veure quina decisióadopta el Tribunal Constitucional en el nou termini que aquest arbitràriament i il·legal s'ha establert, és comprensible per un ànim d'esgotar totes les possibilitats de solució pacífica. Però em temo que serà inútil. L'Estat (Rei cursi i autoritari, govern corrupte, oposició venuda, mitjans comprats, etc.) no vol solució pacífica alguna, sinó submissió, humiliació, acatament i renuncia a l'independentisme. Per això, entre altres vergonyes, tenen ostatges polítics. La decisió que prendrà el Constitucional serà la molt espanyola i previsible de sostenella i no enmendalla. Esperar no serveix ja de res i només podria acceptar-se sota promesa solemne que serà l'última vegada que es contemporitza amb la barbàrie franquista.

 

S'ha arribat al punt de ruptura. Si no es deixa una altra sortida al Parlament de proposar un altre candidat a la presidència (a l'extrem, per què no Arrimadas? Franco ho hagués fet) aquell haurà de prendre la decisió avui ajornada. I ho haurà de fer amb totes les conseqüències (incloses les que enuncia el mafiós Casado del PP) en confrontació amb els desitjos d'un Estat amb un esperit dictatorial en el que s'observa que, a hores d'ara ni ell mateix sap com imposar una legalitat que no és més que l'arbitrarietat de l'ordeno i mano del franquisme, emparada pels jutges de la seva mateixa corda i amb l'actiu suport d'un Borbó que tracta de conservar el seu suculent lloc de feina impedint l'alliberament d'un poble i la seva constitució en República.

 

Comentaris