Pere Navarro, primer secretari del PSOE de Catalunya, avança pel mateix viarany que ho feia Joan Puigcercós a Esquerra, que guanyava les eleccions internes i perdia bous i esquelles en les eleccions del país. Quan algú confon el control de l’aparell del partit amb el control de la ciutadania sempre passa això. Trair els principis d’un partit, siguin els que siguin, té conseqüències greus a les urnes, i la cúpula del PSOE de Catalunya, dominada per nacionalistes espanyols com Navarro, Maurici Lucena o Antonio Balmón, ha traït els seus votants. En paraules de l’exdiputat socialista Toni Comín: “Ha incomplert el seu programa per no trencar amb el PSOE i ha comès un frau electoral”. Doncs sí. Per això sobta tant que, malgrat aquest incompliment, el portaveu Lucena no tingui escrúpols a exigir als crítics que respectin els estatuts del partit i que votin contra el traspàs de les competències per fer referèndums. És a dir, els ordena que votin contra el dret de decidir de Catalunya.
Ben mirat, Navarro, Lucena, Balmón i companyia han d’estar molt desesperats per mentir d’una manera tan galdosa afirmant que no és veritat que estiguin en contra del dret a decidir. Diuen que accepten aquest dret sempre que s’exerceixi dins la legalitat espanyola –la legalitat del Parlament de Catalunya, fonamentada en el Dret Internacional, no compta per a res, per a aquesta gent–, però amaguen que la legalitat espanyola la fan ells a Madrid. La fa el seu partit i la fa el Partit Popular. I tant l’un com l’altre hi estan en contra. Així ho han expressat públicament Alfredo Pérez Rubalcaba i Mariano Rajoy. Ras i curt: dins la legalitat espanyola, el dret de decidir dels catalans és impossible. Una altra cosa és que la mentida serveixi als socialistes catalans per intentar maquillar els llibres d’història. Saben de sobres que no enganyen ningú –les enquestes electorals els ho diuen ben clar–, però els posa molt neguitosos passar a la posteritat com uns grandíssims botiflers.
Segons els delegats catalans del PSOE –que fan pinya amb els delegats catalans del PP i els del Movimiento (Ciudadano)–, no hi ha nació catalana, només hi ha nació espanyola, i el seu lema, potser perquè són un tripartit, es resumeix en tres mots: “Espanya, Espanya, Espanya”. D’acord amb això, el delegat Pere Navarro proposa una vacuïtat anomenada Tercera Via, sinònim edulcorant del mot ‘engrunes’, consistent a dedicar els propers cent cinquanta anys a convèncer el PP de les bondats d’una reforma de la Constitució espanyola. Una Constitució, tanmateix, que en cap cas inclouria el dret de decidir. El senyor Navarro ho ha dit ben clar: “La meva proposta de reforma de la Constitució no inclou el dret de decidir”. Tot un demòcrata.
També ha estat Navarro qui ha dit frases com “unitat i diversitat dintre d’Espanya” i “junts en la diversitat”. Però per saber què entén aquest home per ‘diversitat’, n’hi ha prou de veure de quina manera foragita la discrepància interna. “Al partit hi sobra gent”, han dit textualment ell i Antonio Balmón, secretari d’acció política. I la resposta, és clar, ha adquirit forma de diàspora. Anna Peláez, per exemple, fins ara presidenta de l’Agrupació Socialista de Cambrils, a banda d’acusar-los de “cop d’estat” i de “manca de llibertat”, diu això: “Sóc socialista i catalanista, i aquest ja no és el meu partit”. Per altra banda, té gràcia que Navarro i la resta de delegats catalans del PSOE titllin de “Pla Ibarretxe 2” l’estratègia de CiU, ERC, ICV i la CUP, de demanar al Congrés d’Espanya el traspàs per a celebrar una consulta. Té gràcia, perquè si el Pla Ibarretxe va fracassar –tot i que no plantejava pas la independència del País Basc– va ser precisament perquè ells, al costat del Partit Popular, el van rebutjar. Francament, han de ser molt cínics per dir que “no són nacionalistes”. Si no són nacionalistes espanyols, per què imposen la nacionalitat espanyola als qui no la volem?
