El pseudoindependentisme

El referèndum d’Arenys de Munt ha estat molt bé. Ha estat molt bé perquè ha passat olímpicament dels espanyols, perquè ha posat al centre el debat Catalunya-Espanya i perquè les victòries simbòliques són importants. L’èpica és bonica, és emotiva, ens injecta una dosi de sentimentalisme que els catalans necessitem per recuperar forces. Banderes, multituds, arengues, cançons, botifarra i pa amb tomàquet. Llagrimots i esperança. Fantàstic! Ara bé, l’èpica per ella mateixa no val res. O més ben dit, utilitzar l’èpica com a cortina de fum, és fer trampa. No vull criticar el referèndum, ni de bon tros, vull criticar els qui s’omplen la boca defensant iniciatives d’aquest tipus i després, per poder i per diners, governen amb el PSC o escriuen a La Vanguardia -per posar dos exemples d’entre els molts que es podrien trobar. Molt de bla bla bla i poc de fru fru fru. Catalunya és plena de gent que vol la independència però que no està disposada a pagar el preu que costa. I això no és gratis! De fet, és caríssim. Em refereixo sobretot a les elits, que són les que tenen l’oportunitat de poder protagonitzar les heroïcitats que li calen al país. A la intel•lectual, a l’empresariat, a la política, a l’esportiva, a totes les elits. La gent que mou els fils o que té un paper referencial, sempre s’acabarà trobant davant d’una cruïlla: haurà de triar entre Catalunya o Espanya, que sempre la voldrà comprar. Defensar Catalunya dóna prestigi perquè la causa és més poètica i més justa, però Espanya és més poderosa i té més diners, i per això gairebé tothom acaba cedint als seus encants. Cadascú té el dret de triar el camí que vulgui, però el que no es pot fer és repicar i anar a la processó. Si tries el teu benefici personal, no tens dret a embolcallar-te amb l’estelada. No només perquè és mesquí sinó perquè fa mal al país. Els qui decideixen treure profit de la maquinària espanyola -que ens vol exterminar-, com a mínim que s’apartin del nacionalisme català, que cedeixin els llocs de la primera fila a aquells que sí que estarien disposats a sacrificar-se per Catalunya. Potser, en el fons, allò que els fa ràbia és precisament que hi hagi gent que no passaria per l’adreçador.