El PSC i la mani de dissabte

"Nicaragua començava la partida amb tot perdut (perquè s'afegia a darrera hora a una manifestació netament sobiranista amb un lema ja decidit) i ha aconseguit tot el protagonisme i part de la seva reivindicació de convertir-la en una mobilització més institucional del previs"

L'actitud dels socialistes catalans pot haver semblat erràtica i precipitada aquests darrers dies en relació a la manifestació del 10-J. És evident que la sentència ha posat el partit en contradicció ideològica i que els punts d'unió entre les seves dues ànimes han grinyolat encara una mica més. Alguns dels seus regidors han donat suport a mocions insurreccionals i l'ala més catalanista ho està passant malament.

Però dit això, el PSC ha jugat a un joc que no és el seu i per això ha actuat com ho ha fet, i cal reconèixer que a ulls dels seus electors i de molts opinadors, d'aquí i de l'Estat, no ho ha fet malament del tot. Repeteixo: a ulls del seu electorat. Analitzem-ho.

En primer lloc, era evident que el president de la Generalitat havia de presidir la manifestació, sobretot un cop hi anuncia la seva assistència. Havia de ser així i serà així. Per això el PSC va jugar el farol de situar el president entre la gent si la capçalera no era una senyera. El sentit d'Estat i del ridícul d'algunes de les organitzacions convocants van obligar a fer marxa enrere i a buscar una solució salomònica. Però Montilla guanya, en gran part, el pols perquè aconsegueix el que volia: encapçalarà la manifestació amb una senyera.

En segon lloc, obrint esquerdes en la unitat i provocant el ridícul de la classe política (tal com ella mateixa ha admès), el PSC ha aconseguit una certa desmobilització. Segur que hi ha persones que no aniran a la manifestació després del vodevil de la pancarta i el lema. I de tots els partits convocants, el socialista és a qui menys molesta que la marxa no sigui un èxit rotund. Conec uns quants independentistes que van votar "no" a l'Estatut que tenien pensat anar a la manifestació arrossegant els peus i de mala gana. Hi aniran, tal com ha acabat la batalleta de la pancarta?

Amb això no estic dient que el PSC hagi guanyat la partida d'aquesta setmana. El que vull dir és que Nicaragua començava la partida amb tot perdut (perquè s'afegia a darrera hora a una manifestació netament sobiranista amb un lema ja decidit) i ha aconseguit tot el protagonisme i part de la seva reivindicació de convertir-la en una mobilització més institucional del previst.

Nota: la setmana vinent, segurament dimecres, publicaré la tercera i darrera part de les malalties professionals dels periodistes. Dilluns no ho crec, perquè tocarà una anàlisi de les conseqüències polítiques de la manifestació de dissabte.

 
 

Comentaris