El procés d’involució política del PSC és esgarrifós. A poc a poc es va situant en el front del no a tot, que fins ara era patrimoni tan sols del PP i de C’s. Aquest cap de setmana n’ha donat una nova mostra en no assistir al sobri i emotiu acte que va posar en marxa des de la Seu Vella de Lleida els actes del Tricentenari dels fets del 1714. Diuen les cròniques que no hi va assistir cap diputat socialista, llevat, és clar, de l’alcalde de Lleida, que també és diputat. Àngel Ros, doncs, va esdevenir així el far involuntari del socialisme catalanista que es va apagant en el si del PSC. Ja es veurà fins a quin punt Ros serà coherent amb sí mateix al Parlament, quan les iniciatives legislatives agreugin les contradiccions entre les diverses famílies socialistes. Això val per a ell i per al grup Avancem, l’altre corrent crític.
Per què el PSC no va assistir a la inauguració d’aquests actes? L’explicació és ben diferent a l’absència de representants d’IC-EUiA o de la CUP. Els ecosocialistes i l’extrema esquerra independentista té el mal costum de no assistir als actes institucionals. Es veu que així expressen millor el seu, diguéssim, esperit alternatiu. Però el PSC sempre ha estat un partit institucional, que ha sabut estar al seu lloc en les grans ocasions polítiques. Per tant, si el PSC no va assistir als actes de dissabte passat és perquè va voler indicar alguna cosa: va manifestar així una esmena a la totalitat al que fins ara ha estat el discurs històric del catalanisme compartit pels socialistes de totes les èpoques, des de Rafael Campalans, Joan Comorera, Manuel Serra i Moret i Gabriel Alomar, fins a Joan Reventós, Raimon Obiols i Narcís Serra o fins i tot del José Montilla que va esdevenir president de la Generalitat amb els vots independentistes d’ERC.
Què tenen de dolent els actes commemoratius del 1714? Doncs per a l’entorn intel·lectual del PSC actual, aquests actes són considerats com una mena d’aval al procés sobiranista comandat pel president Mas. I això és així de veritat? No, de cap manera. Els actes commemoratius, aquest o el del centenari de la Mancomunitat, que també tindran lloc enguany, no justifiquen cap política present. La política mira cap endavant i no pas cap enrere, perquè és com la vida. Només els nostàlgics s’abracen al passat per sentir-se millor i per aferrar-se a algunes certeses històriques, a pesar que sovint tampoc no està tan clar que siguin vertaderes. Ara bé, les commemoracions, sobretot les commemoracions nacionals compartides, són aquell fil roig que ajuda a compartir voluntats i imaginaris. És evident que l’espanyolisme sempre ha combatut l’existència d’una història nacional catalana, però el PSC no ho havia fet mai fins ara. Per què ha virat ara?
Ho he explicat en altres articles que he publicat aquí mateix: els dirigents de l’actual PSC, la majoria provinents de l’extrema esquerra espanyolista (PTE, BR, LCR, OIC, etc.) o bé del socialisme espanyolista (PSOE o PSP), fa temps que han decidit que el catalanisme real és un llast per a les seves possibilitats de frenar la fuga de vots cap al PP i C’s. El caràcter majoritàriament sobiranista del catalanisme (en la versió que es vulgui: confederal o independentista), s’ha tornat incompatible amb un federalisme que, com a molt, és un autonomisme enriquit perquè no qüestiona el relat de la nació espanyola, que segons la historiografia espanyola arrenca de molt abans del 1978. El PSC de Navarro i companyia és un partit en crisi perquè el seu relat és confús, en transició des del catalanisme d’esquerres cap a l’espanyolisme esquerrà. Ells sí que han tornat a principis del segle XX, quan l’esquerra catalana, representada llavors per Unió Federal Nacionalista Republicana (UFRN), va suïcidar-se amb l’anomenat pacte de Sant Gervasi amb el lerrouxistes.
