Es veia a venir. Ahir, el Consell Nacional extraordinari del PSC va aprovar una resolució que no enganya. Més enllà dels recursos dialèctics i polítics de la declaració, com ara atribuir al PP tots els mals o bé acusar els partidaris dels dret de decidir —o sigui, els agraviats— de ser els causants d’un possible xoc de trens (cosa que no s’atrevirien a fer si es tractés de reivindicacions que ells entenen socials), la realitat és que el PSC ha decidit sumar-se al bloc de C’s i PP contraris a la consulta. No exagero. La seva deriva arrenca d’una convicció profunda per part de Navarro, Balmón i companyia: que defensar el dret a la integritat territorial —espanyola, en aquest cas— és tan legítim com defensar el dret a decidir. M’ho va etzibar a la cara, tal com sona, l’expresident José Montilla després d’una conferència al Fòrum Europa. Estava preocupat perquè, ai las, havia descobert que el dret a decidir era la forma nostrada de reclamar el dret a l’autodeterminació. Navarro va dir el mateix ahir: “Hem alertat des de fa temps contra el gravíssim error polític de pretendre fixar de forma unilateral la data, la pregunta i el mecanisme legal per celebrar la consulta. Aquest és un camí destinat al fracàs. Útil només pels que volen un cop de porta, pels que volen sumar arguments en favor de la independència. Prou d’enganyar! Catalunya i els catalans no s’ho mereixen”.
L’actual direcció del PSC ha arribat a la conclusió que abonar la tesi del dret a decidir, fins i tot en el cas que no es pogués tirar endavant una consulta legal i acordada, posa en perill el seu projecte, que és mantenir Catalunya dins d’Espanya: “Hem de decidir si tenim un projecte autònom o si ens supeditem a un full de ruta decidit per altres”, va deixar anar ahir Navarro. El seu projecte autònom l’ha acordat amb el PSOE, com també es diu a la resolució. Que cadascú valori en què consisteix, doncs, aquesta reivindicada autonomia del PSC. La decisió presa pel PSC té aliats forts, començant per alguns diaris de la capital catalana que tiren amb bala contra el president Mas amb cites del benaurat ex director de La Vanguardia, Agustí Calvet, Gaziel. El mètode consisteix a agafar el Gaziel que veia venir el desastre de la guerra civil —ha escrit Francesc-Marc Álvaro— i vendre’l com a pronòstic aplicable als nostres dies. L’anacronisme és evident. No sabem ni remotament què hauria escrit avui aquest liberal que es va sentir enganyat per uns amos que en la història de Catalunya han estat els campions del surf. Segurament, el PSC també trobarà la comprensió de Josep Antoni Duran i Lleida, però, de moment, UDC no ha fet cap moviment per desestabilitzar el president Mas, llevat que sovint les declaracions del líder democratacristià li fan mal i són deslleials.
L’espiritisme polític està molt de moda, però resulta que no serveix per a res per analitzar què passa avui a Catalunya. Per començar, perquè les situacions històriques no tenen res a veure. El president Artur Mas, per exemple, no s’assembla en res —per bé que hi ha articulistes que així ho voldrien— al president Lluís Companys, aquell que malauradament va fer cas al grup de L’Opinió d’ERC per aliar-se amb el PSOE de Largo Caballero i perpetrar un aixecament institucional innecessari. Com tampoc el PSC d’ara no s’assembla gens ni mica al PSC-C del Míting de la Llibertat del 22 de juny del 1976, que advocava pel dret a l’autodeterminació amb un entusiasme avui inusitat entre els socialistes. Ha plogut molt des d’aleshores i les coses han canviat. La unitat socialista, que sempre es va justificar amb l’argument que calia preservar la unitat civil del poble català, s’ha cruspit el catalanisme originari sense cap compensació. Molts dels actuals dirigents del PSC o bé provenen directament de la Federació Catalana dels PSOE, del PSP de Tierno Galván o bé de l’extrema esquerra comunista (PTE, ORT, BR, LCR, etc.), que tenia com a característiques l’autoritarisme en les fórmules organitzatives, l’anticatalanisme congènit i el jacobinisme doctrinari propi del marxisme. El que sobta és que aquesta plèiade de dirigents que en el seu dia es mostraven molt revolucionaris avui dia hagin esdevingut tan conservadors des de molts punt de vista, però especialment quant a la confrontació amb l’Estat.
La resolució d’ahir del PSC diu, en el punt núm 8, que “La màxima prioritat pel PSC és impulsar un procés de reforma constitucional federal inspirat en els acords de Granada [amb el PSOE]. Som perfectament conscients de les dificultats d’avançar en aquesta direcció mentre no canviï l’actitud del PP o la seva preeminència en les institucions espanyoles, o totes dues coses alhora. Però això no fa més que esperonar-nos a ampliar consensos i a perfilar millor les nostres propostes. No volem trencar i, al mateix temps, considerem impossible seguir com estem. Tots aquells i aquelles que sincerament vulguin treballar per superar aquest atzucac ens tindran de forma lleial al seu costat”. Ja que Navarro va dir ahir que “la consulta és un engany” perquè no es podria fer, diguem també que la reforma constitucional que ens proposa és un engany doble. En primer lloc, perquè el PSOE ha estat sempre l’aliat necessari dels conservadors espanyols —ja sigui la UCD, ja sigui el PP— per limitar l’Estat de les Autonomies. Ho va ser el 1981 amb la LOAPA i va ser-ho el 1992 amb Aznar. Però, en segon lloc, perquè per reformar la Constitució espanyola cal el concurs del PP, atès que és requereixen dos terços del Congrés de Diputats. “Prou d’enganyar, doncs!
Quan el TC va tombar la LOAPA, l’any 1983, el diari El País va publicar un editorial en què apuntava, entre altres qüestions, que “el Tribunal Constitucional ha negado a las Cortes Generales la potestad de interpretar la Constitución, esto es, de redefinir conceptos, deshacer ambigüedades o llenar lagunas de su texto. Esa tarea corresponde al propio Tribunal. Así, centristas y socialistas, con la ayuda de un equipo de expertos en el que figuraba el actual ministro de Administración Territorial [Tomás de la Quadra-Salcedo, del PSOE], le buscaron las vueltas al texto constitucional para realizar en la LOAPA, mediante, la explotación leguleya de las equivocidades terminológicas y los vacíos normativos, una reforma encubierta del título VIII. El vigoroso palmetazo propinado en los nudillos de la mayoría parlamentaria de la anterior legislatura debe servir de precedente para evitar posteriores incursiones de los legisladores por el terreno reservado al poder constituyente y al alto tribunal”. Que en prengui nota el PSC de Navarro. Trenta anys després d’aquella LOAPA, els catalans, si més no la gran majoria que va acudir a la Via Catalana, ja saben que no es pot confiar en cap reforma constitucional ni amb el TC, que el 2010 ja va ensenyar-nos les dents una altra vegada. La trampa del PSC és que ens proposa continuar com fins ara a l’espera que el PSOE guanyi les eleccions, que és quan, segons els actuals jerarques socialistes, canviarà tot. Els catalans no hi confien, almenys així ho reflecteix l’actual distribució parlamentària, clarament sobiranista. Però és que, a més, cal tenir memòria: els dos presidents de govern socialistes que hi ha hagut fins ara a Espanya, Felipe González i José-Luis Rodríguez Zapatero, no van resoldre mai aquesta qüestió. Al contrari. Van enganyar els catalans d’una manera imperdonable, especialment el segon, amb qui van ser ministres Celestino Corbacho i José Montilla.
I acabo amb un paràgraf de l’article que els dirigents socialistes que encapçalen el sector crític Avancem – Espai socialista van publicar a l’Ara el passat 15 de novembre. Sé que no els faig cap favor, però és que no em puc estar de demanar-los coherència si de veritat volen salvar el socialisme catalanista que han representat històricament Rafael Campalans, Joan Comorera, Manuel Serra i Moret, Gabriel Alomar, Felip Barjau, Joan Aleu, Joan Fronjosà o Josep Rovira, Josep Pallach, Enric Brufau, Maria Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici, Marta Mata, Pasqual Maragall, Raimon Obiols i Joan Reventós, entre altres: “Som partidaris —diuen— d’una transició nacional tranquil·la, de majories. No estem d’acord ni amb les secessions exprés ni amb la reforma constitucional impossible i dilatada en el temps. Volem que la ciutadania es pugui expressar”. Doncs res, ja ho ha vist. Aquest diumenge el PSC ha “baixat de l’autobús” definitivament, per dir-ho a la manera de Miquel Iceta, el gran manifasser d’aquest despropòsit, per donar tranquil·litat a Pérez Rubalcaba. És ben legítim, però també demostra les prioritats d’aquest PSC i les seves oscil·lacions, atès que des del 2003 ha agafat molts autobusos diferents. Esperem, però, que els socialistes i els socialdemòcrates catalanistes —que són molts més dels que militen en cap partit— continuïn empenyent pel dret a decidir. Per la llibertat, al capdavall. Hi són. Hi som.
