Som molts els catalans que no hem tingut mai cap dubte que el PSC no era res més que una simple delegació catalana del PSOE. Feien moltes escenificacions per dissimular-ho, és clar, però tot català amb un mínim de consciència nacional sabia que els designis de la central de Madrid eren ordres per a la sucursal de Barcelona. De fet, n’hi havia prou de veure que allò que els grans catalanistes de la sucursal votaven al Congrés espanyol era exactament el mateix que votaven els grans espanyolistes de la central. La famosa LOAPA del 1982, contra l’autogovern català, ja va ser tota una declaració de principis en aquest sentit. I després, sempre fent costat al PP, ha vingut un degoteig de votacions carregades d’autoodi i destinades a laminar o a impedir competències. En citaré només setze:
•9 de febrer de 2006: contra la unitat de la llengua catalana.
•17 de març de 2006: contra la gestió dels aeroports catalans.
•18 de setembre de 2007: contra les seleccions nacionals catalanes.
•17 de març de 2009: contra la moció que instava el Congrés a normalitzar-hi l’ús del català.
•16 de febrer de 2010: contra la transferència a la Generalitat de la gestió de l’aeroport del Prat.
•20 de maig de 2010: contra la descentralització dels ports.
•10 de maig de 2011: contra la moció que reclamava l’import dels fons de competitivitat.
•30 de juny de 2011: contra la proposta de demanar l’oficialitat del català a les institucions europees.
•13 de setembre de 2011: contra la proposta (un altre cop) de demanar l’oficialitat del català a les institucions europees.
•17 de novembre de 2011: contra la proposta (per tercera vegada) de demanar l’oficialitat del català a les institucions europees.
•21 de febrer de 2012: contra l’acatament de la sentència del Tribunal Constitucional i del Suprem que permet que Catalunya recapti i gestioni el percentatge de l’IRPF que destina a fins socials.
•19 de juliol de 2012: contra el Corredor Mediterrani i a favor del Corredor Central.
•5 d’octubre de 2012: contra la declaració de l’Ajuntament de Barcelona a favor de l’autodeterminació de Catalunya.
•9 d’octubre de 2012: contra la transferència a la Generalitat de la competència de convocar referèndums.
•12 de desembre de 2012: contra les mesures de l’eurocambra per protegir les llengües minoritàries i els drets fonamentals.
•15 de maig de 2013: contra l’ús de la llengua catalana com a llengua prioritària a l’administració pública.
Aquests dies, però, el PSC ha fet un pas més. Un pas més cap enrere, és clar. Un pas més cap el 1939. Ara, fent pinya al Congrés d’Espanya amb les dues formacions de la ultradreta nacionalista espanyola, PP i UPyD, els socialistes catalans han rebutjat el procés sobiranista de Catalunya. Un “rebuig taxatiu”, han dit, a la voluntat majoritària del poble català expressada al Parlament. No és la primera vegada, tanmateix, que el PSC fa pinya amb UPyD, formació catalanofòbica per antonomàsia. Ja fa anys que s’estimen. El 2012, per exemple, es van unir per impedir que la Generalitat pogués convocar referèndums. I si mirem més enrere no podrem negar coherència al PSC, atès que el 10 de setembre de 2009, José Montilla ja defensava públicament el dret a la llibertat d’expressió de la Falange alhora que menyspreava aquest dret en el cas de la consulta d’Arenys de Munt. Era el mateix home, primer secretari del partit, que el 6 d’agost de 2005 havia dit que “els drets històrics de Catalunya no existeixen”.
Arribats aquí, l’afinitat ideològica entre PSC i UPyD és força conseqüent. Catalunya es troba immersa en un procés que l’ha de convertir en un Estat independent i tothom es veu obligat a definir-se. El PSC també. Per això el 20 de febrer passat, just al cor de Madrid, la capital del seu país, que és Espanya, el PSC no va tenir més remei que revelar-se com allò que és: la delegació d’UPyD a casa nostra. Era la resposta als qui es pregunten per què UPyD no es presenta a Catalunya. Per què ho hauria de fer? Ja hi té el PSC.
