Aquests dies les formacions polítiques tenen problemes per concretar el seu programa electoral. I en realitat tenen molt fàcil la resposta si es queden en blanc a algun debat: Només es tracta d’agafar les sentències del Tribunal Constitucional dels últims anys així com les mesures preses en nom del 155 i revertir-les: el resultat és un magnífic programa electoral digne d’un país molt avançat socialment. Algú s’imagina un partit polític que el 21 de desembre es presentés amb la promesa de cobrar un impost als bancs per a grans fortunes dipositades? O de promoure una llei que protegeixi els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents? Aquests són només dos dels trenta exemples de mesures ja aprovades fa temps pel Parlament de Catalunya però que el TC es va carregar amb l’argument que la Generalitat no té competències per fer-ho. És a dir, o tot l’Estat espanyol les té aprovades o no les té ningú.
Ara que estem en plena onada de fred estaria bé que algun partit polític pensés en una llei per protegir, almenys durant els mesos d’hivern, a les famílies que no es poden pagar la factura del gas o de la llum. Se li podria dir llei contra la pobresa energètica. La mesura tindria un fort sentit social però, casumdena, no seria original: fa dues legislatures que el Parlament la va aprovar amb els vots a favor d’aquests malvats independentistes que només pensen en l’estelada i no en el benestar dels ciutadans. Llàstima que aquests ciutadans no es puguin aprofitar d’aquesta llei contra la pobresa energètica perquè el Tribunal Constitucional la va tombar amb el mateix argument del greuge territorial. L’esperit de la resolució és tan clar com dramàtic: España, antes fría que rota.
El mateix es pot dir dels impostos sobre pisos buits o la normativa per promoure la igualtat entre homes i dones. O la prohibició del fracking. A aquest tsunami paralitzant i recentralitzador s’hi ha sumat els últims dies el 155 amb un ànim clarament accelerador. La seva aplicació es va defensar amb dos èmfasis: que només havia de servir per frenar el procés i que es faria amb proporcionalitat. Molt bé doncs: encara no sé veure en quin dels dos supòsits entra la congelació dels 235 contractes per a treballadors que des d’ara i fins el 2020 havien d’atendre menors no tutelats a l’àrea metropolitana de Barcelona. O el fre a diversos projectes municipals en diversos pobles i ciutats que res tenen a veure amb la independència. Una mica abans del 155 ja es van intervenir les finances del govern català “però només per vigilar que no es destina cap euro al referèndum”. Doncs no sé què hi pinta el reclam de l’Iva de les subvencions al Temporada Alta o al Teatre Lliure. En l’àmbit cultural, per cert, aquest partit dedicat només a revertir mesures ja preses i tombades tindria molt recorregut, però clar estaria massa enfeinat en pensar com restaura les obres de Sixena quan les arrenquin del Museu de Lleida.
El capítol lingüístic és també la millor demostració que el 155 no està pensat com un fenomen temporal i quirúrgic. Si només havia de paralitzar mesures que anessin en contra de la Constitució no s’entén, a no ser que l’objectiu sigui un altre, que alguns funcionaris hagin d’entregar els seus informes en castellà quan el català és igual de constitucional. I en la projecció de Catalunya al món exactament igual. O si no que li ho preguntin al personal cessat avui mateix de les oficines de París, Londres, Berlín, Lisboa, Viena, Washington, Copenhaguen i Roma. Quin és el problema? No volia Rajoy, un mes després de la intervenció, que les empreses es restablissin a Catalunya? Perquè es castren doncs els contactes comercials amb les economies europees i nord-americanes? Com és que encara es manté el decret que promet facilitats administratives a les companyies que deixin el territori català però no s’ha pres cap decisió reparadora a la inversa? Potser se li podria preguntar a la Junta Electoral si encara s’és a temps de presentar aquest programa electoral només basat en aplicar allò que s’ha carregat el Constitucional i el 155. Es tracta, només, de no presentar-ho amb paper de color groc no fos cas que també ho trobés il·legal.
