El procés tocat i quasi enfonsat?

"La setmana passada va visitar-me, per motius professionals, un sociòleg català que des de fa uns anys viu a Paris"

La setmana passada va visitar-me, per motius professionals, un sociòleg català que des de fa uns anys viu a Paris. La nostra conversa s'inicià sobre la por que es va instal•lar a Paris arran de l'atemptat del setmanari satíric Charlie Hebdo i l'atac al supermercat kosher, tot exposant-me les conseqüències que poden comportar aquests sagnats atemptats, tant en el que fa referència a mobilitat en el sí de la Unió, com en el creixement de la desconfiança amb el diferent. Uns fets que complicaran, encara més, la difícil situació econòmica en la que transita la Unió, posant en evidència les problemàtiques d'un món sense governança global i creixent medievalisme en les conductes en certes àrees del planeta. Els fets semblen donar la raó al professor italià Roberto Vacca, quan afirmava que ens adrecem cap una nova Edat Mitjana arran d'una complexitat molt gran, per esser coordinada per una autoritat central, que pot comportar un important retrocés de tota la civilització industrial.

La visita de l'expatriat català va coincidir amb l'anunci del president Mas de l'acord amb Oriol Junqueras, el qual després de setmanes d'incertesa, refeia el procés de transició nacional i concretava la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya pel proper 27 de setembre. Per aquest motiu, un cop va donar per tancada la seva exposició sobre els fets de Paris, mirant-me fixament em va dir: ‘ahir ens preguntaven, amb un amic anglès, si Catalunya es pot permetre 9 mesos de campanya electoral'. Ell mateix és va respondre dient, com pots imaginar-te la nostra opinió és que no, en especial al ser unes eleccions amb llistes de partits. Mirant-ho des de fora, sense la pressió que esteu sotmesos per la manca de comprensió del Govern central, un atur i manca de recursos asfixiant i per la pèrdua continuada de talent, per l'emigració creixent de joves cap altres indrets europeus, la resposta es evident: ‘no podeu permetre-us 9 mesos de paràlisi ni eleccions cada 2 anys'.

Vaig voler justificar-li la problemàtica actual i explicar-li el sentiment col•lectiu de que si Catalunya fos independent les coses millorarien sensiblement i que el nivell de vida seria més elevat. Un sentiment que estava objectivat per diversos centres d'estudis internacionals. Vaig voler fer-ho, citant l'estudi "l'èxit dels Estats petits" efectuat any passat per l'Institut de Recerca del Banc Credit Suisse, el qual indicava que l'índex de desenvolupament humà que mesura el benestar i el nivell de vida, considerant aspectes com la qualitat de la salut, les finances o l'educació es situaria en el 20 lloc del rànquing mundial d'aquest índex (Actualment l'Estat espanyol està en la posició 23), tot indicant a la vegada que Espanya sense Catalunya perdria 3 posicions, situant-se en la posició 26.

Després d'uns instants en silenci ell va dir-me, no discuteixo la viabilitat de Catalunya com Estat, de fet recordo que des de 1945 els Estats membres de les Nacions Unides han passat de 50 a 193 i gairebé uns 120 són Estats amb menys de deu milions de ciutadans. Tampoc em qüestiono si el futur fora millor o pitjor, sols afirmo que unes eleccions al Parlament amb llistes de partits, -quelcom radicalment diferent a la proposta del President Mas del 25 de novembre en la seva conferència a l'Auditori Fòrum-, per la comunitat internacional són unes eleccions més, no la consulta definitiva, conseqüentment unes eleccions anticipades en un moment inadequat e innecessàries. És veu com si el procés estes "tocat i quasi enfonsat".

Certament l'opinió d'aquest sociòleg català resident a França, és sols una opinió, però si meditem seriosament potser tingui una part de raó i, en aquests cas, es miri com es miri, la culpa és nostra i haurem d'acceptar que, un cop més, els interessos d'uns han guanyat terreny a la voluntat col•lectiva i a les legitimes aspiracions dels ciutadans.

 
 

Comentaris