No. La meva resposta és que el procés no s’enfonsa. Diguem-ho d’entrada per si un cas. Ara bé, sí que és cert que fa força temps que molts que se’n moren de ganes en vaticinen el naufragi, i també és cert (i més preocupant) que últimament molts altres que en teoria estan pel cas també s’han convertit en una espècie de profetes de l’apocalipsi del procés cap a la independència (via consulta). Són polítics. En alguns casos de CiU, en d’altres d’ERC, en d’altres d’Iniciativa, que jo n’hagi escoltat paraules en la línia. I el cas és que en ells pot acabar recaient part de la responsabilitat del fracàs de la cosa, si és que s’acaba esdevenint. Per tant, paradoxalment, no hauran estat els impulsors de l’èxit que ha viscut el clam sobiranista i pel dret a decidir en els últims anys, però en poden acabar essent grans agents del seu fracàs. Encara són a temps d’evitar-ho. Animem-los. I sobretot que ningú no s’enganyi: si això tira endavant serà per la societat, no per una classe política amb força dèficits.
No els enganyaré. En un principi aquest article s’havia de titular “Iñaki, tu també t’equivoques”. I sí, anava per l’Iñaki Gabilondo. Ell és un senyor intel·lectual i periodista de referència, sempre ponderat i raonable, a qui paga la pena escoltar. Respecte de Catalunya, per cert, ha dit coses interessants i força inèdites a les Espanyes. Això a banda, és evident que n’Iñaki és humà i també la vessa, com tothom. Aquesta setmana ha estat el cas, amb unes declaracions equivocades d’arrel en el subjecte, centrant-se com és dèria últimament a can Madrid, amb el president Artur Mas. Diu Gabilondo que Mas “va calcular malament la distància entre un somni i un projecte”, i afegeix: “A un somni poden agrupar-s’hi molts, a un projecte ja no és tan fàcil”. Reblava al final: “Mas està en un carreró sense sortida i l’única sortida possible és fer marxa enrere”. Greu error.
No ho veuen però és així. Mas i Oriol Junqueras són segurament els dos més grans actius polítics que té el procés a dia d’avui, però ni ells són l’explicació sobre on ens trobem en aquest moment, ni dos lideratges sols poden fer res de bo sense una societat o una majoria d’ella al darrere. Es dóna a més el cas que rere d’ells tenen un panorama polític que posant-me fi diré que va viure èpoques més lluïdes amb protagonistes força més a l’alçada. Hi haurà de tot, evidentment, però Déu n’hi do quantes de ses senyories (del ram sobiranista i de l’altre) estan encara en el regat curt i en la petitesa abans que no treballant de ple i abocant totes ses neurones (els qui en tenen) a un moment clau de país.
Aquí és on s’equivoca Gabilondo (i molts altres). Els polítics catalans no són la causa ni l’explicació del procés sobiranista. I si m’estiren de la llengua, fins i tot diré que en podrien acabar essent la causa del fracàs. Ara per ara és així. I els ciutadans, que tenen alguna cosa més que un somni i que no són somiatruites, són l’explicació del per què de tot plegat. Perquè tenen, sobretot, raons. Aquestes persisteixen i les enquestes segueixen dient que la societat vol plantar cara a un statu quo que li és insostenible. I si els polítics saben complir amb la seva part del tracte i liderar des de les institucions allò que el conjunt de la ciutadania lidera en el dia a dia i que ha impulsat a les urnes, el procés no s’enfonsarà. Creuem els dits.
