'El procés' i l'art de la guerra

"Les batalles no sempre les guanyen els que tenen més força sinó els millors estrategues"

El cap de setmana passat el ja exeurodiputat Raül Romeva em va enxampar fent el vermut i fullejant un llibre que feia temps que volia llegir. Em refereixo a L'art de la guerra, un text que, teòricament, parla d'estratègia militar però que té aplicacions en àmbits tant diversos de la vida com l'esport, les relacions personals, els negocis o la política. En Raül Romeva em va confessar que també l'havia llegit i automàticament li vaig contestar que em semblava una lectura molt adequada per a qualsevol polític. Anava passant pàgines i se'm feia inevitable comparar capítols sencers amb la situació actual. Parlem clar, trobava a tot arreu paral·lelismes entre les lliçons de Sun Tzu i "el procés".

Una de les conclusions més importants d'aquest llibre escrit fa gairebé 2.500 anys és que la millor manera de guanyar una guerra és aconseguir el teu objectiu sense lluitar. El conflicte genera despeses, descontent social i desgast polític. És millor convèncer els teus adversaris i evitar el xoc. Una de les maneres és seduint-los. En aquest punt en vaig posar en la pell del govern espanyol. El seu objectiu és la unitat d'Espanya i, per tant, que Catalunya i la resta de territoris visquin feliços sota el paraigua de l'Estat. Sóc del parer que ara aquesta possibilitat ja no existeix. L'estratègia de la seducció va tenir dues oportunitats. La primera, amb Espanya i Catalunya governada per socialistes, va ser la reforma de l'Estatut. Entre les múltiples rebaixes i l'estocada final del Tribunal Constitucional aquesta via va morir del tot el juliol del 2010. La segona va ser el pacte fiscal amb Mas i Rajoy com a interlocutors. El cop de porta de Madrid i el fet de no oferir cap alternativa que mantingués el govern català (i la població) més o menys contents, va ser constatació que el conflicte no s'evitaria.

Dit això, L'art de la guerra ens ensenya que les batalles no sempre les guanyen els que tenen més força sinó els millors estrategues. Un dels objectius de qualsevol bon estratega és transmetre als seus la sensació de victòria fàcil a la vegada que es projecta una imatge de seguretat i fortalesa per desmotivar l'enemic. En aquest sentit els arguments de Madrid són la il·legalitat de convocar la consulta el 9 de novembre sumats a la impossibilitat d'ingrés de Catalunya a la Unió Europea. Por. Més i pitjor crisi. Vagar eternament per l'espai... S'intenta evitar, una vegada més, "la guerra" fent creure al rival que no té cap opció de victòria. Però el que és normal que és que els de l'altre costat es creguin més el "seu general" que els discursos del capitost enemic. Potser per això el govern català i els seus aliats practiquen la teoria de Sun Tzu de les pedres i els troncs. Aquesta metàfora explica com una pedra i un tronc no es mouen en un terreny pla però roden si la terra fa baixada. El mestre xinès anomena aquesta inclinació la força de l'ímpetu. "Quan els homes són conduïts a la batalla amb perícia, l'impuls és com roques rodones que es precipiten muntanya avall: aquesta és la força". En aquest cas la batalla que vol lliurar el govern català és la de les urnes i la inclinació del terreny és la majoria democràtica que es preveu. Tant l'ambient que es respira com el CEO ho corroboren.

Ah, i per acabar un parell de lliçons més a tenir en compte. "Combatre sense ser derrotat és una qüestió d'emprar mètodes ortodoxos i heterodoxos. Quan hi ha una batalla directa la victòria es guanya per sorpresa; així doncs els recursos dels experts en mètodes heterodoxos són infinits com el cel i la terra, inesgotables com els grans rius". Més valdrà anar previnguts perquè la gran topada final encara no ha arribat i Sun Tzu acaba el llibre dient que els més ben pagats i més mimats de tots els teus efectius han de ser els espies.

 
 

Comentaris