Falten encara setmanes per l’inici de la campanya a les eleccions municipals, més de 6 mesos per la de les autonòmiques i alguns més per les estatals, però la classe política, amb l’ajut de la premsa, ens han instal·lat en l’agitació continuada que no té altra finalitat que aconseguir la major part de l’enorme poder que es repartirà en els propers mesos.
Un repartiment de poder en una societat equilibrada quasi al 50% quant a que Catalunya esdevingui o no un Estat independent, però molt desigual quant a renta disponible i possibilitats de futur, ja que la desigualtat creix, dia rere dia, en un marc desigual on es segueix castigant les rentes del treball, mentre la incertesa i la inestabilitat frenen decisions inajornables, tant per encarar definitivament la possible recuperació que es dibuixa, com per no posar fre al procés sobiranista.
És ben cert, encara que faltin setmanes per les primeres eleccions, que estem instal·lats en campanya electoral i cada dia perceben com l’essència de la mateixa és marcar diferencies, tot evidenciant-les enfront dels electors. Unes diferencies que no sols s’expressen amb idees, propostes objectivades i prioritats argumentades, també es fa amb la crítica no raonada i la desqualificació paranoica, que no es parodia, de l’adversari. Actituds pròpies dels qui busquen posar tensió i crispar, tot fugint del debat de les idees que permet conèixer el rerefons de les propostes.
Amb freqüència les discrepàncies encaminades a marcar el perfil propi acaben convertint-se en esculls seriosos per sumar i centrar-se en els problemes reals. Les frases i els silencis, encara que siguin inicialment menors, s’amplifiquen a traves d’analistes professionals que necessiten amplificar-les per justificar el seu espai. El resultat final, l’únic missatge percebut, és que amb l’altre, adversari o no, es dona tot per perdut i no es pot comptar per res amb ell. En aquesta tessitura, la ciutadania cada cop dona menys credibilitat als necessaris partits polítics, ja que amb la seva actuació evidencien que tenen un greu problema: no saber llegir els problemes i preocupacions de la ciutadania en aquest nou temps, que s’ha arrelat entre nosaltres.
Sembla que molts polítics i assessors, tancats en la seva esfera de privilegis, no han descobert que avui, -amb una societat, que ha sofert en el seu conjunt el deteriorament de la qualitat de vida, després de 7 anys de crisis, i visualitza que les perspectives de futur s’han deteriorat enormement-, els vots ja no es guanyen sols amb frases farcides d’ingeni o amb titulars de premsa. Al segle XXI la gent té més informació, més capacitat d’interacció. Les seves decisions s’enquadren en una situació de pobresa creixent, salaris que, en alguns casos, porten a la pobresa laboral, taxes d’atur inacceptables, un deute impagable que hipoteca la capacitat d’actuació, un model productiu que redueix la demanda de treball humà, un finançament de l’Estat, que oblida les grans fortunes i un desenvolupament democràtic que frena les legitimes aspiracions de ser i fer amb llibertat i identitat pròpia.
L’actual situació requereix governar sense estar pendent de les enquestes, ni escoltar a les grans corporacions. És hora d’observar el rostre dels ciutadans, els contingut dels cistells de la compra al sortir dels mercats, les cues als rebots solidari o als menjadors de Caritas i el clam dels joves obligats a emigrar per desplegar el seu talent
Catalunya, com a societat plural i avançada, té pluralitat d’opcions, totes elles legitimes, amb més punts en comú que en divergència, però cada cop més les posicions són irreconciliables. La raó sovint no tenen una base ideològica o com entomar problemes específics de la col·lectivitat en un món interdependent. El rerefons dels problemes resideix, en gran part, en els encontres i des encontres històrics entre els agents polítics, que han assumit lideratges i responsabilitats en els últims anys.
És la desconfiança mútua, forjada per massa temps en governs o en l’oposició el primer obstacle a superar. El procés català i la superació de la crisis demanda nous rostres, noves idees i nous lideratges: Es requerit que els polítics de sempre donin un pas enrere, que ho facin sense aferrar-se a la cadira, sense soroll, o sense voler conduir des del seient del darrera i que en lloc de dividir facilitin de nou sumar.
