Amb un GPS i una dotzena d’agents del CNI, Madrid ha aconseguit que Europa pensi en Espanya en termes polítics i no només com una Grècia en potència, incapaç de complir la disciplina financera amb un dèficit públic desbocat i sempre al llindar de la fallida. A les 11.19h de diumenge 25 de març, Madrid posava en marxa el rellotge d’un detonador que explotarà segur a Alemanya, fent que la policia germana detingués el president Puigdemont en compliment d’una euro-ordre per la qual Espanya exigeix a Merkel que entregui un president escollit democràticament per tal que el règim del 78 pugui exhibir davant dels seus súbdits un trofeu de caça i empresonar-lo 30 anys per haver convocat un referèndum, el resultat del qual ni tan sols no s’ha aplicat. De retruc, Espanya també pretén que Alemanya avali la política de repressió dels 9 presos polítics i els altres 6 exiliats.
Conscient que Espanya ha col·locat el detonador en el país més important de la UE, la justícia alemanya va amb peus de plom, i per comptes d’extradir-lo immediatament, serà garantista i analitzarà a fons la causa. Una mala notícia per a Madrid i els seus mitjans de comunicació, ben callats aquests dies sobre l’extradició i centrats gairebé exclusivament a demostrar la suposada genètica violenta de l’independentisme. Llàstima que els alemanys i els seus mitjans de comunicació tenen ulls. “Alemanya té el seu primer pres polític”, titula el diari de referència del país, Süddeutsche Zeitung, mentre que el setmanari Der Spiegel parla de “vergonya per a Espanya, per a Alemanya i per a Europa” i recorda el cas Companys.
Tant si el president acaba a Estremera com si retorna a l’exili belga, Alemanya haurà estat obligada a fer el seu ‘procés’. Un procés de mirar-se al mirall i determinar quin és el seu paper a l’Europa del segle XXI. Decidir si accepta el rol de mediador en un conflicte que ja afecta els valors fundacionals de la UE i pressionar per una sortida a l’escocesa, o tornar a deixar el conflicte exclusivament a mans de Madrid i de la constitució espanyola. Si Alemanya extradeix el president, el règim del 78 s’apuntarà una victòria i esclafarà una peça clau de la resistència, l’exili. En aquest cas, Alemanya serà, per segona vegada en 87 anys, còmplice d’un procés de depuració política a Espanya contra l’independentisme, amb bona part de l’opinió pública, alguns partits i la majoria de mitjans de comunicació en contra. I el cas acabarà al Constitucional alemany. Si per contra, Puigdemont queda lliure, Merkel haurà destruït la carta més potent de Madrid contra l’independentisme i posarà contra les cordes, i en contra, un fidelíssim aliat en les votacions a la UE.
