Hi ha coses que no canvien mai, i que duri. El ministre d’Exteriors espanyol, Miguel Ángel Moratinos, ha fet una visita “històrica” al penyal de Gibraltar, on s’ha reunit amb el seu homòleg britànic, David Miliband, i el ministre principal de Gibraltar, Peter Caruana. Es tractava d’una reunió per tractar temes de cooperació, i sembla que tot va anar d’allò més bé, com acostuma a succeir entre persones civilitzades. Però, en finalitzar la trobada, Moratinos no se’n va saber estar i s’ho va fer a sobre: la reclamació espanyola de la sobirania de Gibraltar, va dir, és “permanent i irrenunciable”, i que tractaran aquest tema “en el seu moment, quan creguem que les condicions són més apropiades i quan sigui més beneficiós per avançar seriosament en la conclusió del problema”. Per la seva banda, a la inefable María Dolores de Cospedal li ha faltat temps per acusar Moratinos i el govern socialista d’haver comès “un terrible error” en establir un precedent que, horror, equival a un reconeixement de la sobirania nacional de Gibraltar.
Es tracta d’una altra d’aquestes anècdotes a les quals ens té acostumats el peculiar món de la democràcia espanyola, més adequada per a una historieta de Mortadel•lo i Filemó que per a un Estat que se suposa que té una política exterior madura i estructurada, però no deixa de ser reveladora d’un principi profundament incrustat en la mentalitat política espanyola, que és el de dominació. Pot semblar grotesc que Moratinos parli d'”avançar seriosament en la conclusió del problema”, quan el “problema” en qüestió només existeix a Espanya, perquè sembla provat que, tant per part de Gibraltar com del Regne Unit, el “problema” està superat, com a mínim, des de 1783, amb la signatura del Tractat de Versalles (i segurament des de la mateixa presa de Gibraltar, l’any 1704, amb aquell almirall duc de Marlborough al capdavant, que els espanyols encara anomenen Mambrú).
Però la mentalitat de dominació funciona així: fa 300 anys van perdre un penyal aleshores considerat estratègic per a la navegació, i 300 anys després continuen amb la banya ficada en aquest “problema”, tot i que les possibilitats de resoldre’l de forma satisfactòria per a Espanya siguin nul•les. Veient això, a algú encara li queden ganes de creure que Espanya acceptaria amb resignació cristiana l’escissió d’un territori (Catalunya, posem per cas) que fa justament 300 anys que va assimilar per complet? Quan parlem de les aspiracions de Catalunya a esdevenir un país lliure i sobirà, convé no perdre mai de vista amb qui ens les havem: la mentalitat de dominació és d’una pertinàcia a prova del pas dels segles, i els invents bonifacis (l’Espanya plural, l’encaix, el federalisme asimètric, i un llarg etcètera) senzillament acaben estavellant-s’hi sense remei.
En fi, amb aquesta endemesa gibralterenya un servidor s’acomiada i desitja als lectors amables que acabin de passar un bon estiu. En companyia de la lectura recomanada d’avui, que és la de qualsevol novel•la de Baltasar Porcel. És una excel•lent manera d’aprofitar l’estiu per recordar que som d’estirp mediterrània, i, per tant, solar. Amb penyals o sense.
