Es pensaven que reunirien masses ingents a Colón. N’estaven segurs ells i els seus adversaris. N’estaven tan segurs que fins els socialistes es van acovardir (per això no cal gaire) i Sánchez espantat, va denunciar a crits el dret a l’autodeterminació, Satanàs, les seves pompes i les seves obres. Els jutges aprofitarien per mostrar-se íntegres, assegurant que no es pleguen a la pressió del carrer.
Però no hi va haver pressió. Gairebé no hi va haver ni carrer. Quatre gats mal comptats. I era previsible. Que un partit ple de delinqüents i de corruptes, manat per un paràsit, un senyoret cridaner, vingui a salvar la pàtria aliat amb un aventurer sense principis i un feixista de manual amb pistola, ja no cola ni entre espanyols.
I la publicitat. Es pensaven que podrien reduir l’eco del procés a les parets de la sala i la premsa amiga de Madrid, nodrida de fons reservats. I han vingut a controlar, fins i tot, diaris de les antípodes. Volien ventilar la tasca en alguna cova plena d’oripell però sense que transcendís la seva iniquitat comprada. Es pensaven que podrien baixar al fang d’allò exquisidament “tècnic-jurídic” i la sala s’ha convertit en una tarima mundial des d’on uns polítics perseguits injustament donaran a conèixer la seva causa. Realment hom s’hauria de preguntar si, en realitat, pensàven, o si estan tan acostumats a la impunitat dels hereus del franquisme que ni tal sols es molestaven a fer-ho.
I es troben amb una situació que no saben resoldre. Si absolen, donaran ales a l’independentisme. Sin condemnen, també i, a més, no hi ha manera d’amagar tan poca vergonya al fangar fosc que anomenen Espanya. Tot el món està mirant com un home que va endollar irregularment la seva filla té la cara de jutjar als altres. I l’home està tot sol sota els focus. El govern que va donar les primeres ordres d’atac judicial ha caigut i l’actual no acaba de col·laborar del tot a disfressar de judicial una persecució purament política. Tot i que sigui només per incompetència, no pas per falta de voluntat.
Un altre que viu als llimbs, el govern. Sánchez continua explicant a qui el vol escoltar la seva faula preferida, que l’independentisme no és majoritari a la societat catalana, com si la gent no tingués ulls ni enteniment per discernir les mentides d’aquest mentider compulsiu. És evident que no sap de què parla, com el seu assessor Borrell, un catalanòfob furibund amb llicencia per a enganyar donada directament pel Borbó, a qui no convé perdre de vista perquè és qui, com sempre, està moviment els fils de l’enèsima astracanada reaccionària espanyola.
En realitat, el procés de l’1-O és una bomba de rellotgeria activada per aquesta mofa hispànica al sentit contemporani de la justícia. A cada hora i dia que passin el món veurà que el Tribunal Suprem espanyol actua com la justícia de Peralvillo, a les ordres dels governants. La sentència, negant un cop més el dret sagrat a la igualtat entre els catalans i els espanyols, consagrarà el trencament entre Espanya i Catalunya i, el dia següent, aquí hi haurà dos països: una monarquia corrupta i una república emergent.
Aleshores, els governants espanyols potser comprendran que la independència de Catalunya l’han guanyat els catalans tot sols, perquè no han tingut cap suport ni solidaritat actius, amb excepcions minúscules, a la resta de l’Estat. Sí que han tingut oposició, rebuig i repressió dels administradors fidels de l’herència de Franco i els qui, quan l’haurien hagut de combatre, la van fer seva, com són les trists i claudicants esquerres espanyoles.
L’ajuda ha arribat paradoxalment, amb el menyspreu, l’abús colonial i la incompetència autoritària amb què les autoritats espanyoles, de dretes o d’esquerres, han mirat d’extirpar l’anhel de llibertat d’un poble, basat en els seus drets nacionals legítims. La perpetuació d’aquest abús secular i la seva imposició desvergonyida a cops de porra i de martell judicial han acabat inclinant la balança de la història del costat de la independència catalana.
