El príncep Laporta

"Atès que la principal virtut d'un príncep és conèixer als seus sotmesos. Ell els hi parla de fit a fit, no s'està d'orgues i va de cara, sense faltar a la veritat"

Tan bon punt els homes deslliurats dels arquetips i les formes polítiques endèmiques han decidit fer política, que hem presenciat com la maquinària eixorca en comptes de posar-se a l'alçada dels qui ja són lliures -perquè sense embuts s'expressen amb la paraula viva-, opta, en canvi, per recloure's en el fangar, i enterrar les autèntiques eines amb què qualsevol democràcia avança i s'eixampla: el menyspreu a la por.

Em faig pesat, ho sé, però el moment és dolç i l'èpica fa córrer rius de tinta: ha nascut un triumvirat encapçalat per un príncep; vegi's Cèsar, Pompeu i Cras, o Laporta, Tena i Bertran. I a mi, que la monarquia m'escau lluny a dia d'avui, sí que m'afalaga quan qui sap que va davant, vol i pot exercir de líder; i Joan Laporta no n'és un, sinó que l'és, aquest rei. Perquè ha aplicat el divideix i comandaràs. És a dir, que ha perdonat als vençuts per la indefinició dins del catalanisme i, per tant, als abatuts per la supèrbia de no saber respondre el moment que la història els demana viure. És magnànim. Sap que és fàcil manar gent de bé. Sobretot, atès que la principal virtut d'un príncep és conèixer als seus sotmesos. Els hi parla de fit a fit, no s'està d'orgues i va de cara, sense faltar a la veritat. Tampoc cobeja als seus aduladors, ni tem l'abast de la derrota. I és que aquest tarannà vist des del tron, des d'on la cruïlla històrica l'ha situat, que li permet ser accessible a tothom.

I a diferència de la majoria de ramats que el ciutadà comú pot donar peu perquè un pastor barrut els acabi escorxant, ell no esquila, sinó que estimula una lleialtat entre els catalans madurs d'etiquetes i requisits indispensables per a pujar dins l'escalafó (gens meritocràtic!) dels partits polítics. Apunta maneres. Va disparat. Tot just dijous, la generositat de Joan Carretero es veurà palesa, esperem-ho. I per cert, fins i tot Carme-Laura Gil, de cor, també voldria ingressar-hi; n'estic convençut. I és que poso aquest exemple perquè les eleccions d'enguany veurem com el qui viu tenallat no obrirà la boca i tan sols enganxarà el cartell de torn i farà circular la difamació del manual del militant. I com us ho diria, aquest príncep vol governar, i no regnar, com la majoria de líders polítics actuals.

Hi ha un aforisme medieval que diu: "Allò que escau a un rei, no ho crec vergonyós per a mi". I en aquest sentit... deixem-los treballar, que enardeixin les masses i fem-nos-en responsables: adherim-nos-hi i participem-hi. Potser m'hauré precipitat, però vull tirar la primera pedra: em cansa molt veure com no es debat aquesta revolució silenciosa. Parlem-ne, va!

 
 

Comentaris