Els presos de Junts per Catalunya han escrit una carta a la direcció del partit defensant l’abstenció gratis a la investidura de Pedro Sánchez, i això ha ressuscitat el debat sobre si un moviment polític pot estar dirigit per ostatges que estan sota coacció. Fa gràcia perquè se’n parla com si els dirigents que són al carrer no hi estiguessin, sota coacció. L’actuació de l’estat ho ha deixat ben clar: no hi ha manies per tenir nou presos, i no n’hi haurà per tenir-ne noranta. Tothom que vulgui fer una política independentista coherent és ara mateix sota coacció. Fins i tot es podria argumentar que tenen més a perdre –i per tant estan més coaccionats– els dirigents que són al carrer gaudint de la família i els amics, que no els que són dins.
Sigui com sigui, el debat sobre la investidura de Sánchez mostra molt clarament els límits i contradiccions d’un política que diu voler mantenir el pols amb l’estat per aconseguir la independència, però que està obligada a prendre decisions concretes difícils d’encaixar en un relat èpic d’emancipació nacional. La realitat és molt poderosa, i igual que posa en les teves mans les claus de les presons com a administrador del sistema penitenciari que ets, t’obliga a decidir sobre la investidura d’un president espanyol.
Sánchez no ha fet res per guanyar-se l’abstenció dels partits independentistes, és cert. Des que es va aixecar de la taula del document de Pedralbes i va apostar per eleccions, tot han estat passes enrere en el discurs i en els fets. A més, actua amb una prepotència majúscula: li falten 53 diputats per la majoria absoluta, però aparentment no està disposat a pagar-ne cap preu, a ningú. Se l’ha de deixar governar a canvi de res, l’has d’investir gratis et diguis Iglesias, Rufián o Borràs, simplement perquè és o bé ell o bé unes noves eleccions que podrien portar el trifachito. Però alerta, perquè si et dius Rivera o Casado, també l’has d’investir gratis perquè, si no, el govern d’Espanya estarà en mans de populistes i independentistes. Sánchez s’ha autoadjudicat el rol de Mal Menor Universal: és el mal menor per als independentistes i per a la dreta extrema espanyolista al mateix temps, resolent així la quadratura del cercle, un problema matemàtic-geomètric que porta de corcoll els científics des de l’antiguitat clàssica.
Ara bé, imaginem que el PSOE estigués disposat a pagar un preu, posem per cas, als partits independentistes. Quin se suposa que és el preu d’una investidura? Abans de Tot, aquesta hauria estat una pregunta tonta: es negociaven diners, competències i cadires, i es passava pantalla. Però Després de Tot, això semblaria un contrasentit i fins i tot una traïció. “Per això hem fet tot el que hem fet?” Una pregunta molt pertinent, però que portada a les últimes conseqüències amb coherència pot convertir l’independentisme en un moviment percebut com a totalment inútil: no aconsegueix la independència perquè no pot, i al mateix temps no és capaç de negociar competències o diners perquè no vol. No sembla una posició molt fàcil de sostenir si el temps passa sense resultats de cap mena.
Tornem-nos a fer la pregunta, doncs. Si negociar diners o competències és una cosa que l’independentisme ja no vol fer, quin és el preu d’una investidura? L’indult per als presos? Ells han dit per activa o per passiva que no el demanaran, però la llei és clara: l’indult no cal que el demani ells, ni els seus familiars. Perquè ens entenguem: l’indult el pot demanar fins i tot Societat Civil Catalana, o el Foment del Treball, i la petició entrarà igual al Consell de Ministres. I si el Consell de Ministres acorda l’indult i el Rei el signa (molt important, això: l’indult és una decisió d’estat, no de govern, perquè necessita la firma del Rei i cap govern posarà sobre la taula del Rei un indult sense l’acord previ amb la corona), si el Rei el signa, dèiem, els presos sortiran al carrer, simplement perquè no et pots quedar a la presó si el sistema et treu de la presó. Si l’estat ha decidit jugar la carta de l’indult perquè creu que aquesta és la manera de curtcircuitar l’independentisme i pacificar el nordest peninsular per a 25 anys, si ha decidit això, ho farà igualment sense necessitat que en el tracte hi entri una investidura. I a la inversa, si ha decidit no fer-ho, no ho farà per molt que s’ofereixi una abstenció gratis.
Així doncs, ni diners i competències perquè ens ho autoprohïbim, ni indult perquè seria humiliant i a més és una decisió d’estat que va molt més enllà. Sense res tangible sobre la taula, es intel·ligent avalar l’estratègia prepotent del PSOE com a Mal Menor Universal i blanquejar-lo com a poli bo? (Pregunta per a Junqueras, Rufián i els presos de JxCat). I a la inversa: té sentit bloquejar-la, la investidura, si el resultat més probable d’unes noves eleccions és que el poli bo en surti encara més reforçat i legitimat? (Pregunta per a Puigdemont i Borràs). Benvolgut lector, prengui’s aquest article com una invitació a relativitzar la importància de la posició que acabin prenent uns i altres en aquesta votació. La realitat té el mal gust de posar-te davant de decisions amb avantatges i inconvenients.
