El Prestidigitador espanyolista

"Com indicà Antoni Castells, l'única garantia per assegurar-se del compliment d'un acord amb l'Estat espanyol és tenir el recurs a l'autodeterminació"

En les meves converses amb representants espanyols i malgrat l'arrogància de García-Margallo, sento el to i veig el capteniment característic d'una clínica de cures pal·liatives. Crec interpretar un doble sentiment de dol: primerament, l'admissió que la supèrbia i triomfalisme de l'Estat espanyol de mitjans de la dècada passada eren injustificats. El "Gran Madrid" i l'Espanya superior a Itàlia i assetjadora de França foren un patètic deliri. Segonament, la intransigència vers Catalunya i l'ús partidista de les institucions espanyoles -i molt particularment del Tribunal Constitucional- són enteses com ferides de dificultosa cicatrització.

En qualsevol negociació hom ha de tenir present que l'incompliment dels acords té conseqüències. Com indicà l'antic Conseller Antoni Castells el desembre de 2013, l'única garantia per assegurar-se del compliment d'un acord amb l'Estat espanyol és tenir el recurs a l'autodeterminació. No obstant això, PP i PSC-PSOE cregueren que la pèrdua del control administratiu i fiscal de Catalunya no era un escenari probable en cas de contrariar i humiliar una majoria de ciutadans catalans. Ambdós partits dinàstics anaven ben errats. Tampoc ha servit de res al Govern espanyol l'intentar desballestar -per la via financera i competencial- un govern de la Generalitat indòmit, malgrat la constant -i fallida- intimidació de deplorables personatges com els ministres Cristóbal Montoro i José Ignacio Wert.

Ara fa 11 anys, una àmplia majoria política a Catalunya determinà la necessitat d'aconseguir un nou Estatut d'Autonomia per assolir un pacte fiscal solidari, la garantia efectiva de les competències de la Generalitat en matèria de llengua, educació i cultura, i un marc que facilités la projecció exterior de Catalunya. Aquest diumenge, Miquel Iceta -futur primer secretari del PSC- es demanava al Diari del Comte de Godó "per què s'abandona la perspectiva d'un nou acord que podria consistir en la negociació d'un pacte fiscal solidari, la garantia efectiva de les competències de la Generalitat en matèria de llengua, educació i cultura, i un marc que faciliti la projecció exterior de Catalunya."

Lamento que el partit residual en què s'ha convertit el PSC pugui estar encapçalat per algú amb una amnèsia fingida. Puc entendre interpretacions esbiaixades per part de l'espanyolisme d'esdeveniments històrics com la capitulació de Barcelona el 1714, o bé la importància del centenari de la Mancomunitat de Catalunya. No obstant això, fóra mesquí no denunciar els qui obvien la memòria recent de la darrera dècada i presenten la consulta del 9 de novembre d'enguany com un exemple de precipitació i manca de voluntat de diàleg.

La hipocresia de Miquel Iceta no és quelcom nou. De fet, quan es negociava amb el PSOE l'Estatut aprovat al Parlament català, Iceta s'asseia -literalment!- al costat de la taula de Rubalcaba. Això vol dir que Iceta és directament co-responsable que avui no tinguem el pacte fiscal, ni la protecció a la llengua, ni les competències sobre aeroports que ell diu que voldria per a Catalunya.

En una nova mostra de contorsionisme polític, Iceta aprofità l'article de diumenge per anunciar el vot favorable del PSC a la Llei de Consultes si, com és de preveure, aquesta rep el vistiplau del Consell de Garanties Estatutàries. El que, a primer cop d'ull podria semblar una bona notícia, amaga l'estil maquiavèl·lic d'Iceta. Mentre Iceta aspira a presentar el PSC com un partit novament catalanista i favorable al Dret a Decidir -amb la conseqüent photo opportunity- no dubtaria ni un sol instant a desmarcar-se del decret de convocatòria de la Consulta signada pel President Mas.

Tot i així, Iceta espera no haver de distanciar-se del decret de convocatòria de la Consulta ja que, molt probablement, el PP recorrerà la Llei de Consultes per aconseguir la seva suspensió immediata per part del Tribunal Constitucional. Una jugada rodona si no se li veiés el llautó d'una hora lluny.

 
 

Comentaris