El president Puigdemont

"Catalunya és la nació més fuetejada perquè es la nació que mai no han pogut sotmetre"

Ara fa un any i set mesos que el president Puigdemont, al costat de quatre consellers del govern de Catalunya, es va haver d’exiliar a Bèlgica davant la certesa que Espanya, com va fer tot seguit amb l’altra meitat del govern, volia empresonar-lo i imposar-li una condemna de 25 anys sota l’acusació d’haver comès el delicte més aberrant, més abjecte, més infame i ignominiós que pot cometre un president demòcrata: posar les urnes al servei dels ciutadans. Per això, a més d’empresonar-lo, volien tractar-lo com un reu de l’època medieval i sotmetre’l a tota mena de vexacions a la plaça pública no sols amb la voluntat d’escarnir la seva persona, també la seva figura presidencial i, alhora, humiliar Catalunya. Exactament el mateix que el Règim anterior havia fet quan va empresonar el president Companys. Catalunya és la nació més fuetejada perquè es la nació que mai no han pogut sotmetre, és la nació que, com deia el gran Francesc Pujols, quan creuen que ja la tenen morta i enterrada, sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors.

 

No cal enumerar les barbaritats que Espanya i els partits nacionalistes espanyols (PP-PSOE-Vox-Ciudadanos) han arribat a dir i a fer al llarg d’aquests darrers dinou mesos per apaivagar la immensa ràbia que els provoca que, a més de no poder engarjolar-lo, el president Puigdemont es mogui lliurement per Europa, doni conferències de premsa i posi en evidència davant de tot el món que Espanya és un Estat que viola sense escrúpols els drets fonamentals. No hi ha res que tregui tant de polleguera Espanya com la internacionalització de la causa catalana. S’entén, però. Tota dèria totalitària, covarda de mena, necessita opacitat per martiritzar impunement. Aquesta és la raó per la qual han intentat torpedinar la candidatura europea del president Puigdemont. Però s’han estavellat contra la tossuda realitat de la mateixa manera que, amb la cua entre cames i a corre-cuita, van haver de retirar l’ordre de recerca que havien dictat contra ell.

 

El president Puigdemont és una persona íntegra, amb uns valors humanístics de fraternitat universal que pot fer una tasca extraordinària a Europa en diverses direccions. D’una banda, per denunciar que la ideologia de Vox, PP i Ciudadanos, que és una ideologia d’ultradreta, ultranacionalista i xenòfoba, constitueix una amenaça per a les llibertats i la consecució d’una veritable Unió Europea. De l’altra, per la immensa càrrega simbòlica que té que la veu del president Puigdemont, un president forçat a l’exili per un règim autoritari, pugui sonar forta i clara al Parlament Europeu. La Unió Europea, tal com és ara, un club privat controlat per una dreta abjecta i per una colla de personatges sinistres, entre els quals Jean-Claude Juncker, Antonio Tajani o Margaritis Schinas, està abocada a la desintegració. Representen el pitjor d’Europa i un càncer per a la coexistència pacífica dels pobles. Ells decideixen quin poble té dret a ser i quin no en té, ells decideixen quin pobles són ‘superiors’, és a dir, els seus, i quins pobles són inferiors, és a dir, el poble català. I aquesta infàmia la financem nosaltres. Som nosaltres els qui mantenim aquesta colla de vividors impermeables a les terribles realitats socials del seu entorn.

 

Cap ni una de les aberracions que està cometent Espanya amb Catalunya seria possible sense aquesta Unió Europea indigna del seu nom. És la Unió Europea que es mostra absolutament indiferent davant el règim dictatorial encobert espanyol, un règim que ha embogit, en sentir-se impune, i que persegueix i empresona la dissidència, que manté entre reixes durant anys persones innocents sense cap sentència, que fabrica proves falses a través de les clavegueres de l’Estat per incriminar opositors, que organitza judicis farsa en què els testimonis de la fiscalia reciten un per un, fil per randa, un mateix manual ple de falsedats, que talla i limita la participació dels advocats defensors, que prohibeix l’exhibició audiovisual de les proves que desemmascaren les mentides dels qui cometen perjuri, que obliga el president de Catalunya i la meitat del seu govern a exiliar-se per salvaguardar la veu del país a l’exterior i que viola la integritat física de la ciutadania obrint caps a cops de porra per mitjà de les seves forces policials.

 

 

El president Puigdemont és la gran bèstia negra de l’Estat espanyol, perquè no sols ha deixat en ridícul els serveis d’intel·ligència que l’espiaven, sinó que ha esdevingut un símbol de la lluita pacífica, democràtica i tenaç per les llibertats. L’odi de l’Estat espanyol al president Puigdemont té un fons molt profund de ràbia, de despit i de fatxenderia burlada, sí, però també de por, de por per l’engrandiment de la seva figura i de tot el que això significa. Observo amb atenció diverses fotografies actuals del president Puigdemont i les comparo amb altres de fa només dos anys i hi veig un canvi que no es correspon al pas d’un grapat de mesos. El seu rostre, tot i el somriure i la bonhomia permanents que l’acompanyen, reflecteix el pes immens que suposa el lloc on l’ha situat la vida i que difícilment podia imaginar quan era l’estimat batlle de Girona.

 

Ara, però, no són només gironins, els qui us estimen, president; ara us estimen milers i milers de catalans de tot arreu, catalans que estan al vostre costat, que us agraeixen la perseverança i que saben que la vostra elecció com a eurodiputat, al capdavant de la llista de Lliures per Europa, constituirà una derrota espectacular de l’Estat espanyol en la seva encegada, irracional i virulenta obsessió per emmordassar la veu de Catalunya al món. Us odien, sí, però en la mesura del seu odi hi ha la prova de la vostra grandària. Us odien perquè sou lliure, president; us odien perquè camineu lliure per Europa.

 

 

Comentaris