Al final ha succeït allò que molts temien i molts altres esperaven: Jaume Matas, president que fou del Govern de les Illes Balears, ha estat imputat pel jutge per la seva presumpta implicació en l’anomenat cas Palma Arena, i citat a declarar el propvinent dia 23 de març, juntament amb la seva esposa, Maite Areal, i el seu cunyat, Fernando Areal, gerent del PP de Balears durant els anys de la presidència de Matas. Al final, les investigacions de la Guàrdia Civil i de l’Agència Tributària sobre el sospitós enriquiment de Matas (el seu patrimoni personal no concorda de cap manera amb la retribució oficial estipulada per a un president de comunitat autònoma) han acabat de configurar un seguit d’indicis que aconsellen fer sortir l’antic dirigent del seu luxós amagatall a Nova York per fer-lo tornar a Palma, sota fortes sospites de delinqüència.
Ja dic que això és la crònica d’una mort anunciada, que a uns els farà patir molt (sobretot, per si mateixos) i a d’altres els alegrarà d’allò més. Personalment, a mi la notícia no em fa patir ni m’alegra, però sí que m’entristeix molt. No per la sort que pugui córrer el senyor Matas, és clar, sinó per la constatació que el govern del meu país hagi estat en mans de gentussa com aquesta. Fa pensar en el cas Millet, naturalment, però això altre és més greu: al cap i a la fi, Millet era un particular que s’aprofitava de la bona fe i del descuit d’administracions i d’altres particulars: aquí, en canvi, estem parlant d’un representant electe de la ciutadania que utilitza el seu càrrec (suposadament predestinat al servei públic) per al seu enriquiment personal, amb la connivència de molts. A Catalunya, molts diuen sentir vergonya de Millet. Em sembla un sentiment erroni.
Personalment, no sento cap vergonya de Matas, però sí una pena profunda: sincerament penso que mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs mereixíem alguna cosa millor que aquesta misèria. Una cosa millor que, ni tan sols canviant de govern, tampoc no arriba: l’espectacle que ofereix aquests dies la política balear, tant des del govern com des de l’oposició, resulta tan lamentable que no mereix cap comentari. Només un menyspreu rotund, taxatiu. Som un poble ofès, desballestat i autodestructiu: i ara, per a més escarni, tenim un president imputat i un govern incapaç de transmetre cap il•lusió. Mentre esperem la declaració de Matas, llegirem un petit clàssic de Jean Genet: el Diari d’un lladre. Salut.
