El pragmatisme dels bascos

"Sempre m'ha fascinat la capacitat del nacionalisme basc de semblar una cosa i ser-ne una altra"

Els socialistes espanyols han anunciat que ja tenen una majoria parlamentària per aprovar els pressupostos de l'estat: la que sumen els socialistes, catalans inclosos, canaris i Partit Nacionalista Basc. La clau és la presència dels nacionalistes bascos. A partir d'aquí, qualsevol que vulgui influir en els pressupostos –Izquierda Unida, Iniciativa, Esquerra, Convergència i Unió- sap que el seu vot ja no és decisiu, que els socialistes ja tenen el mínim que necessiten, que obtenir més vots és només relativament important i que per tant aquests vots de més no poden ser gaire cars.

Sempre m'ha fascinat la capacitat del nacionalisme basc de semblar una cosa i ser-ne una altra. I no ho dic amb menyspreu, sinó amb un punt d'admiració. El nacionalisme basc té fama, especialment a Catalunya, de ser contundent i èpic, de parlar clar, de fer servir molt la paraula dignitat, de no deixar-se entabanar. Però en la pràctica és infinitament pragmàtic. Va ser el primer que va pactar amb Aznar, quan va guanyar. Ara, hàbilment, pragmàticament, pacten amb els socialistes, tot i que fa quatre dies que els van expulsar el govern basc, per tal de blindar un concert econòmic que de fet ja n'estava, de blindat. El nacionalisme basc té una virtut admirable: és contundent i radical en el discurs, en les paraules i en els gestos, i és extremadament pragmàtic, infinitament més que el català en cap de les seves formes, a l'hora de les decisions. El diumenge, a l'Aberri Eguna o als mítings, amb aquell castellà tan perfecte que tenen, són calderonians. Entre setmana, més mercantils, infinitament més mercantils, que no pas els pobres catalans, que són els que s'emporten la fama de ser-ho.

Hi ha dues maneres d'entendre la política. Una, calderoniana, és proclamar a crits grans principis amb majúscula, no serem moguts, patria o muerte, etcètera, etcètera. Una altra, veure la política com una transacció, en la que hi ha idees i interessos diferents en joc i cadascú intenta obtenir el màxim possible del que desitja, perdent el mínim possible del que té. Teòricament, espanyols i bascos pertanyen a l'escola calderoniana, trasplantada també a l'Amèrica Llatina i allà corregida i augmentada. Teòricament, els catalans pertanyem a l'escola mercantil, nòrdica i europea. Però els bascos són enormement mercantils en la pràctica, encara que siguin calderonians en el discurs. I els espanyols també. Perquè una de les grans virtuts d'aquest moviment del PNB amb la seva actitud positiva respecte als pressupostos és desemmascarar també els discursos calderonians de Zapatero. Zapatero fa discursos èpics sobrer les esquerres i contra les dretes. I fa també discursos èpics i calderonians sobre la unitat de l'Espanya constitucional contra els nacionalistes. Però a l'hora de pactar els pressupostos, els pacta amb el PNB. Els qui es creien que no hi pactaria mai, per incompatibilitat amb els nacionalistes, ja han vist que s'han equivocat. Però els qui es pensaven que buscaria en primer lloc i per damunt de tot un pacte de les esquerres, també s'han quedat amb un pam de nas. Via PNB, el mercantilisme entra a la política espanyola. Si més no en segons quins temes. Potser només en els que no es consideren sagrats. Calderonianament sagrats.

 
 

Comentaris