Un Informe de la Brigada Policial de Blanqueig ha tornat a situar el PP valencià en el centre de la tempesta. Segons recull la investigació, l’empresa Orange Market –vinculada també al cas dels vestits, les sabates i les corbates de Francisco Camps- hauria ingressat en dos anys més de sis milions d’euros procedents del Partit Popular. En la mateixa trama, aquesta empresa hauria ordenat a cinc empreses constructores, beneficiades per “nombroses” adjudicacions de les administracions públiques valencianes, que es fessin càrrec de les despeses dels populars relatives a congressos i actes electorals. Tots aquests moviments dibuixen un sistema, molt poc sofisticat, de finançament irregular. Divendres passat, quan es van fer públics els resultats de la investigació policial, tot els dirigents del PP van responsabilitzar-ne el ministre d’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, que hauria instigat “un muntatge”. A València, les declaracions van anar més lluny. El secretari del partit, Ricardo Costa, i el vicepresident del partit, Vicente Rambla, van anunciar querelles contra Rubalcaba.
El Partit Popular apel·la a la decisió “dels tribunals”, però, mentrestant, les proves que l’inculpen s’acumulen i algunes d’aquestes decisions judicials –com les que van exculpar Francisco Camps de l’acusació de suborn passiu- semblen ser més aviat conseqüència de la influència dels seus dirigents que no pas de l’estricta aplicació de la justícia. Hi ha moltes dades contrastades en la denominada trama Gürtel que apunten a responsabilitats claríssimes del PP. Caldrà esperar al final de tots els procediments judicials per arribar a traure’n conseqüències definitives,
Ara, no cal arribar al final de la trama i a la publicació de les sentències per avançar algunes conclusions polítiques. Mariano Rajoy ha abandonat de manera decidida el camí de la contundència que va obrir el seu antecessor en el liderat del partit. José María Aznar va arribar a la presidència del govern espanyol com a conseqüència de l’acumulació insuportable d’irregularitats i corrupcions en les files socialistes. Ell en tenia constància. Sabia que no havia guanyat les primeres eleccions per mèrits propis i va voler evitar caure en els mateixos paranys. Per això, davant qualsevol sospita raonable, tallava d’arrel el problema. Mariano Rajoy només actua quan les conseqüències no afecten el seu entorn. Quan les destitucions no el debiliten a ell. En els casos que afecten Francisco Camps, s’ha estimat més fer-li costat, perquè el considera un dirigent de confiança i imprescindible, i això a la llarga li pot suposar un desgast encara més gran. Sense descomptar el descrèdit polític que se’n pugui derivar. A Espanya descrèdit i política van de la mà de fa dues dècades. Tot i que sembla que això no afecti gaire la societat.
Finalment, cal dedicar una atenció especial al País Valencià. Amb un partit omnipotent –el PP- que apila corrupcions, irregularitats, autoritarismes, arrogàncies, inconsciències i nepotismes. Tot un model a fugir. I amb una oposició insolvent i incapaç de reaccionar. El Partit Popular controla de fa una dècada les institucions valencianes com una finca. Ha convertit el país en un sainet. Tot i que no en té, el públic li riu totes les gràcies i la companyia que el podria substituir proposa una obreta encara més trista.
