El porter del meu amic Toni és un savi

"Aquí, els que estan al govern, en canvi, es dediquen a investigar als de l'oposició, no sigui que deixin aquests nobles escons per ocupar els seus"

Les comissions d'investigació parlamentàries són instruments del sistema democràtic que serveixen per analitzar un tema en profunditat, aconsellar rectificacions en el funcionament d'organismes o, si s'escau, depurar-ne responsabilitats polítiques. Sobre el paper, són eines útils per fer més transparent el sistema. El màxim referent en aquest camp, l'exemple de transparència i efectivitat, és el famós cas Watergate, l'escàndol polític que va acabar amb la carrera política del president dels Estats Units, Richard Nixon (1973). Pero, tot i que sempre se cita la Comissió d'Investigació del Senat nordamericà i els dos periodistes del The Washington Post que van destapar tot l'afer com a exemples de transparència democràtica (els primers) i de treball d'investigació periodística (els segons), el cert és que ni la comissió del Senat perseguia només saber la veritat, ni els dos periodistes haurien passat als annals de la història del periodisme sense l'imprescindible suport d'una gola profunda que els anava subministrant tota la informació. Que vull dir? Que convé no sacralitzar les comissions d'investigació perquè poques vegades el seu objectiu darrer és saber la veritat. El que persegueixen és desgastar als investigats i erosionar-los políticament. En definitiva, fer-los perdre suport electoral. Això no és ni bo ni dolent. És el que és.

El sistema democràtic, permet aquest mecanisme com a part del joc entre majories i minories, govern i oposició. I, ja que hi és, els partits, els grups parlamentaris l'usen. No es poden sacralitzar, ni sobredimensionar. Només cal que la ciutadania entengui que són elements del joc polític i mediàtic. Perquè les responsabilitats judicials, les del Codi Penal, només es depuren als jutjats.

Cal reconèixer també que, més enllà del soroll mediàtic i de l'ús partidista o electoralista, hi ha comissions d'investigació que permeten il•luminar aspectes que abans estaven enmig de boires. És l'exemple de la investigació del foc d'Horta de Sant Joan, on van morir cinc bombers. Separat el gra de la palla, la comissió va permetre detectar errors de funcionament, de planificació i de coordinació i manca de material perquè els bombers poguessin fer amb seguretat la seva feina; llàstima que algunes recomanacions (com la que els bombers portin GPS) alguns s'ho han mig passat per l'arc de triomf.

Aquesta setmana vinent, el Parlament encetarà els treballs de la comissió que ha d'esbrinar si aquest fenomen dels negocis (com és que no l'ha fixat cap multinacional?) que es diu Fèlix Millet va desviar diners del Palau de la Música per finançar Convergència Democràtica. Be, que s'investigui. L'única pega, aquella que enterboleix la noblesa de la proposta, és que es fa a sis mesos de les eleccions i, precisament, quan els que ho han impulsat (ERC, PP i ICV) les enquestes no els auguren uns bons resultats. Però vaja, aquestes són les regles del joc. Tothom les coneix. Ningú no es pot mostrar sorprès. CiU pot fer escarafalls però era previsible que els seus adversaris del tripartit més el PP aprofitessin aquesta oportunitat per aliar-se i desgastar Artur Mas, a qui les enquestes pronostiquen, en canvi, uns bons resultats.

Es preguntava fa uns dies aquí mateix Francesc Marc-Alvaro: I el cas Pretòria, per què no? No li manca raó. Si es pot investigar el cas Millet també s'hauria de poder investigar el cas Pretòria. Sobretot, un aspecte que no ha merescut prou l'atenció periodística, que ningú ha desmentit i que, si és veritat, és greu: les denúncies de l'exinterventora de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, Maite Carol, que a Catalunya Ràdio, per exemple, va denunciar que l'actual alcaldessa, Núria Parlón, coneixia el que passava dins l'ajuntament durant el mandat del encausat exbatlle Bartomeu Muñoz. L'exinterventora, és a dir, una figura pública encarregada juntament amb el secretari municipal de garantir la legalitat i viabilitat de les accions dels govern municipals, gosa dir que el funcionament de l'ajuntament no ha canviat i que a ella l'han depurat (l'han fet fora de Santa Coloma) per raons poc nobles que pot demostrar documentament. Només això, no justificaria una comissió d'investigació? Entrevistat pel Jordi Basté, a RAC-1, l'alcalde de Montcada i Reixac, César Arrizabalaga --que surt citat al cas Pretòria arran de les converses dels encausats on el citaven repetidament a ell i al seu ajuntament--, i que ara, sobtàdament, ha anunciat la seva retirada de l'alcaldia, admetia la seva amistat amb Bartomeu Muñoz (no és cap delicte ser amic de ningú) i justificava haver confiat amb el famós Luigi pel fet de ser assessor polític del seu amic i pes pesant dels socialiates, Bartu Muñoz (llavors alcalde de Santa Coloma de Gramenet, responsable del PSC en aquest territori i vicepresident de la Diputació de Barcelona, presidida pel marit de l'exalcaldesa Manuela de Madre i que, a més, també és regidor del consistori colomenc). I clar, amb tanta cobertura –ve a dir César Arrizabalaga-- com podia sospitar res estrany? És lògic. Però, no seria també lògic investigar en seu parlamentària tota aquesta part del cas Pretòria?

Si les comissions no fossin, sobretot, armes electorals de desgast de l'adversari, segur que sí. Nixon era el president del Estats Units quan es va crear la comissió que l'afectava a ell i al seu partit i que va acabar amb la seva carrera. Ell era el president i l'oposició política i mediàtica li van trobar un punt dèbil. Aquí, els que estan al govern, en canvi, es dediquen a investigar als de l'oposició, no sigui que deixin aquests nobles escons per ocupar els seus.

El senyor Miguel, el porter del bloc on viu el meu amic Toni li diu tot sovint: "António, todo és palabrería!"

El senyor Miquel és un savi!

 
 

Comentaris