Expliquen que els joves Estats Units d’Amèrica van enviar el vell Benjamin Franklin com ambaixador a França. Un cop a París, tot van ser aplaudiments i homenatges pel vell savi de Boston. Voltaire, que llavors tenia més de 80 anys, va sortir de casa per anar-lo a veure i saludar-lo afectuosament. Franklin era l’autor, amb Jefferson, de la Declaració d’Independència americana, la que es va signar a Filadèlfia el 4 de juliol de 1776. Recordem que aquell poema civil diu concretament això: “Considerem que les següents veritats són evidents per si mateixes: tots els homes han estat creats iguals; el Creador els ha donat drets inalienables; els primers d’aquets drets són el dret a la vida, el dret a la llibertat, i el dret a la felicitat…”.
Continua dient: “Per a garantir del gaudi d’aquests drets, els homes es doten de governs l’autoritat del qual passa a ser legítima amb el consentiment de tots els administrats…” I: “Quan un govern, sigui en la forma que sigui, s’allunya d’aquests objectius, el poble té el dret a canviar-lo a abolir-lo, i a establir un nou govern que es basi en aquests principis…”
Doncs Franklin estava a París, com hem dit, esmorzant al cafè Procope, suposem —la frase s’eleva— que en companyia de Madame Brillon, bella i bona jugadora d’escacs. I amb això que a la seva taula es va acostar Danton, el jove advocat revolucionari (que ja s’assemblava a Gerard Depardieu…). Danton, com a bon radical, considerava que les paraules de la Declaració de Filadèlfia eren només música, paper mullat, una ximpleria que no canviava res en aquest món de misèries i injustícies. Danton volia la força —i la tindria—, i li va dir a Franklin que la Declaració no serviria per a res sense exèrcit que fes complir el que proclamava, sense armes que etc.
Llavors Franklin va aixecar el cap i li va mirar als ulls: “Jove, s’equivoca”, va dir. “Després d’aquesta declaració hi ha un poder considerable, etern… El poder de la vergonya”.
Estem en aquest context, ara, després de la segona suspensió del nostre 9N. Només ens queda avergonyir. No tenim força, ni exèrcit ni armes ni ganes ni necessitat d’usar-les. Tenim un poder molt més important: el poder d’avergonyir. Ja és vergonyós que no ens deixin votar en compliment d’una llei que emana del nostre Parlament, igual que van esborrar un Estatut que emanava de la voluntat de la ciutadania catalana. Però estem ja en un altre escenari: suspendre el 9N participatiu implica directament infringir drets fonamentals: el dret a la llibertat, el dret inalienable i autoevident, que no necessita ni tan sols cap suport constitucional, perquè se’n gaudeix al marge d’un estat qualsevol, el qual passa a ser il·legítim quan comença a restringir-lo a la ciutadania. Que se’ns prohibeixi aquest 9N és com si se’ns prohibís fer l’amor.
El 9N s’ha de poder fer el que es vulgui; qui no ho permeti està caient en actituds inquisitorials, perdonavides, d’una intransigència mèdicament preocupant. El violador de drets fonamentals es posa en evidència, passa a ser vergonyós davant de l’opinió pública, la Història el jutjarà com mereix. L’espanyolisme és una forma de fanatisme imbècil. Contra aquesta fanfàrria s’ha de votar. A favor d’allunyar-se d’aquesta cultura política de la corrupció i la intolerància. Qui vulgui pactar amb això que s’ho faci mirar, perquè primer haurà de fer uns quants segles de pedagogia del poder del pacte i la negociació, del pluralisme i la netedat i de la divisió de poders.
Per sort, avui en dia el joc de poder prescindeix de l’ús de la força, almenys en les democràcies occidentals avançades dins del marc europeu. Tanmateix, els diaris espanyols ja fan enquestes entre els seus lectors, demanant si s’ha de fer ús de la força armada contra Catalunya i les seves aspiracions nacionals. Ara ja han infringir un dret fonamental (la llibertat), en aquesta lògica: ¿qui pot descartar d’altres martingales?
Crec que podem començar a preveure aquestes ficades de pota. Per sort, la societat catalana no ha perdut ni el somriure ni les ganes de treballar. A tot s’ha respost amb entusiasme i raonaments, intentant que els insensats, els bavosos i els campions de ganyota es posessin sols en evidència, parodiant les seves pròpies caricatures.
(…L’única cosa que em fa una mica de ràbia, de tot això, és la campanya ‘Votaré per tu’… Es tracta d’un abús de la sentimentalitat per sobre de la raó i de la lògica política. ¿Votaré per tu? ¿Com pots apropiar-te d’una figura (sovint vagament) històrica i dir que votaràs per ell? ¿I si hi vull votar jo, pel President Macià? ¿I si votes per un altre, qui vota per tu? ¿I com posar dins un mateix sac un president afusellat pel feixisme, un escriptor federalista i un cantant mort prematurament? ¿Ens estem tornant ximplets? ¿Què en sabien aquesta gent del dret a decidir en una consulta com la de diumenge? ¿Estem segurs que tota aquesta gent hauria estat a favor de votar? I com ho sabem? ¿Qui s’atreveix a parlar per Vázquez Montalbán? ¿Estem segurs que no hauria mantingut ara mateix l’actitud, per exemple, de Félix d’Azúa? Em sembla un abús de la memòria, una manipulació moral —són persones encara estimades— i un flac favor a les figures que es vol recordar, les quals, si les considerem “vives”, no necessiten que ningú faci res per elles.
Votaré per tu, Follet Tortuga. Votaré per tu, Francesc Cambó. Votaré per tu, Serrano Suñer. Votaré per tu, Tomàtic. Votaré per tu, Tirant lo Blanc. Votaré per tu, Serafí Pitarra. Votaré per tu, senyora Monyos, rei Jaume I, Ramon Llull, Quico Sabaté… Aquestes coses passen quan a la política se li estrenyen els cargols, quan la impotència democràtica no sap aflorar més que en el terreny de la sentimentalitat estúpida. Això passa per culpa de l’espanyolisme, que ens aboca sovint a un ridícul bastant contraproduent… Espanya ens fa tornar beneits, un altre argument per a deixar-ho córrer: Votaré per tu, Espanya, dama morta en males companyies…
Recordem-ho: precisament es va inventar la democràcia per a tot el contrari; perquè ningú voti per ningú! Ja ens basta Espanya, que vota sempre per Catalunya i decideix en nom seu. Són els morts espanyols que votaren al 78 els que encara no ens deixen de petja! Atado y bien atado… Etc.)
Doncs res. Que diumenge ens divertirem. Esperem estalviar-nos escenes patètiques. Si veieu res estrany, feu una foto i la pengeu a Twitter. Votaré amb corbata. Que el món s’assabenti de la vergonya que significa ser encara espanyols. Feliç cap de setmana democràtic, amics i companys, etc. (PS: Dijous va sortir la meva nova novel·la. I fins aquí la publicitat, estimades senyores.)
