El poder de la il·lusió no és tan sols Podemos

"Podemos és un partit nou, amb un programa pendent de definir i amb unes ambigüitats molt calculades"

El primer baròmetre del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) de l'any 2015 ho diu ben clar: Podemos es perfila com un dels guanyadors de les properes eleccions espanyoles. I el CIS no és l'únic centre sociològic i electoral que ho prediu. De fet, totes les enquestes que s'han fet durant els darrers mesos indiquen que el partit de Pablo Iglesias serà la via d'escapament per a una ciutadania que està cansada de les formes antigues de fer política i de les excessives corrupteles que proliferen tant a Catalunya com a Espanya.

Independentment de si aquesta enquesta ha estat molt cuinada o no, el fet que Podemos sigui la primera força política en intenció de vot directe i se situï just al darrere del PP en percentatge de vot, deu voler dir alguna cosa. Demostra que existeix un estat d'ànim ciutadà favorable al canvi i converteix Podemos en una alternativa. Tanmateix, tot sembla indicar que l'èxit d'aquest nou partit és més conseqüència del fracàs i la ineficàcia dels altres partits que no pas de les seves virtuts o de la confiança ciutadana amb la seva capacitat per governar. Podemos és un partit nou, amb un programa pendent de definir i amb unes ambigüitats molt calculades, almenys fins a dia d'avui.

Sóc dels que pensa que quan aquest partit que ara es defineix com a antisistema hagi de concretar les seves propostes, segur que perdrà moltes de les simpaties i es desinflaran part de les expectatives que ha generat. El seu discurs sobre la famosa casta, l'apel·lació a la necessitat de canvi, la reivindicació de més justícia social, l'exigència de regeneració democràcia, el reclam d'un nou futur i fins i tot el to propi dels nous populistes del segle XXI hauran de concretar-se en un programa real que deixi enrere les paraules en contra de tot el que existeix i dissenyi una proposta concreta. Perquè una cosa és clara: anar a la contra és el més senzill i, en canvi, definir-se i crear alternatives és una feina molt més difícil i titànica. Quan ho facin, quan concretin el somni, veurem el poder real de Podemos i si realment fa forat en el bipartidisme que domina Espanya des del 1977.

Ara bé, mentre Podemos decideix com es vol fer gran, els partits que vulguin sobreviure a l'onada de canvi no poden badar. Podemos amenaça el sistema bipartidista però també els petits partits espanyols, especialment IU i UPyD, als qual esgarrapa un munt de vots. Si els partits clàssics no canvien, està clar que perdran la confiança dels electors, atès que aquests petits partits han estat els còmplices necessaris per legitimar el conjunt del sistema partidista. És evident que, en general, Podemos posa en tensió la carcassa que ha dominat les Corts espanyoles i connecta amb una generació per a la qual la transició és cosa dels seus avis.

El que passi a Espanya afectarà Catalunya, però de manera molt diferent. A Catalunya som al bell mig d'un procés de construcció nacional que comporta una ruptura amb Espanya, el que inclou fins i tot desfer-nos de Podemos. I tanmateix, això també reclama que els partits catalans dignifiquin la política si volen arrossegar la majoria de la gent cap a la constitució del nou estat. Cal netejar els partits d'impureses i reclamar que s'apartin els corruptes. Tan important és que els líders adoptin uns programes de transformació nacional i social com que els ciutadans tornin a confiar en els partits que han de portar-los a la pràctica. Podemos parla d'un somni amb paraules buides i amb propostes inconcretes servint-se de la novetat. El somni sobiranista és, en canvi, ben real: la secessió ha de servir per construir un país més democràtic, més transparent i socialment més just. A Catalunya el poder de la il·lusió és a mans del poble que durant molts anys ha estirat del carro. Només cal esperar que els partits estiguin a l'alçada de les circumstàncies.

 
 

Comentaris