Escolteu, quina és aquesta tonteria que hi ha dues Catalunyes? L’últim cop que vaig comprovar-ho, n’hi havia una. Una nació catalana, un poble català i una Catalunya. D’acord, alguns agosarats extremistes pensaran que València o Mallorca són “l’altra Catalunya”, però crec que és un pensament clarament exagerat. Catalunyes només n’hi ha una. Aquesta on visc. Aquesta a la que va venir el meu avi manxec i les meves àvies asturianes. El país que els va acollir i que van construir sense plantejar-se MAI que ells eren “l’altra Catalunya”. Els hauria semblat ridícul, racista i incoherent. De Catalunya, només n’hi ha una. I si algun d’ells hagués volgut conservar el seu sentiment de pertinença manxec, asturià o espanyol no s’haguessin atribuït el títol neocolonial de “l’altra Catalunya”, sinó que haguessin dit, sense cap problema, que eren manxecs o asturians vivint a Catalunya. Ara bé, mai no els va caler puntualitzar això. Eren catalans. Membres del sol poble català. Sense atribucions ideològiques ni capricis de partit. Catalunya és un sol poble amb idees diverses.
És una estratègia absurda, això d’intentar fer veure que Catalunya no existeix com a nació. Ho han intentat per totes les vies possibles i l’últim recurs d’aquests que volen reduir el nostre país a la mínima expressió és negar-nos el dret a utilitzar, legítimament, l’expressió “els catalans”, “el poble català” o “Catalunya”. Han decidit, de motu proprio, excloure’s del país, de l’himne, de la bandera, dels valors, de les diferències, de les tradicions, de la llengua, de la història i de la cultura popular i acadèmica i, a sobre, autoanomenar-se Catalunya. Què grans que són! Resulta que “l’altra Catalunya” és una Catalunya catalana però sense el català, sense l’himne, sense la Diada nacional, sense la nació, sense la història, sense les diferències, sense tot allò que fa a Catalunya catalana. És a dir, sense Catalunya. És com si un grup d’espanyols reivindiquessin l’ensenyament l’ensenyament en francès i anglès, exigissin que l’escola espanyola no es fes història d’Espanya sinó d’Europa, que el Gobierno espanyol no tingués cap autonomia i que tot ho decidís la Unió Europea i que el 12 d’octubre no es celebrés amb banderes espanyoles i desfilades militars sinó amb un acte amb banderes europees i el cant a l’alegria de Beethoven. Imagineu-vos tot això i que, a sobre, aquests frikis es fessin dir “la otra España”. Doncs bé, així de ridícul és.
Ara bé, en el cas hipotètic que aquests senyors de “‘l’atra Catalunya” segueixin convençuts que els catalans que no volen ser catalans sinó súbdits del Rei són majoria, els proposo una cosa. Seguiré utilitzant l’expressió “poble català” i referint-me als catalans com una unitat nacional fins que em demostrin, en un referèndum, que això és mentida. Perquè és intolerable que una minoria vulgui imposar un llenguatge i un concepte nacional i es negui, a sobre, a demostrar si tenen prou pes demogràfic per fer-ho. La solució és la de sempre. Les urnes. I la dicotomia és la de sempre: referèndum o imposició. I sembla que a molts els agrada més la segona opció. L’actual.
