Una de les virtuts que té passar les coses per les urnes és que permet situar, aclarir i proporcionar la representativitat de les idees. Sembla una obvietat (i ho és) però la grandesa de votar és –juntament amb l’anonimat- l’equanimitat, és a dir, que cada vot val el mateix l’un que l’altre. Per tant, aquesta és la millor eina per evitar auto-assignacions de representativitat. I això tant serveix per Can Vies quan parla en nom del barri de Sants, per Alícia Sánchez Camacho quan parla en nom de Catalunya i tal com van les coses fins i tot pel Rei, quan parla del poble espanyol.
Amb els fets de Can Vies ens hem fet un fart de sentir “el barri vol”, “el barri reclama”, “el barri en lluita”. No vull entrar en el debat de fons que fa una setmana que dura, simplement em vull fixar en la lleugeresa amb la que els ocupants de Can Vies parlen en nom del barri de Sants. No dubto del pes que tenen totes les associacions implicades en aquest centre, simplement qüestiono que puguin erigir-se en els representants de tot el barri de Sants. Opino el mateix quan veig pintades amb la paraula “poble” i que habitualment pinta una persona que només es representa a sí mateix. Però és clar, vivim en uns temps en què si demanes a les entitats de Can Vies que es presentin a les eleccions per saber amb quin suport compten, et titllen de demagog i de fer-li la gara-gara al poder. Ben al contrari: La CUP a Catalunya, Bildu a Euskadi i Podemos a l’Estat Espanyol han entès que, a més de la mobilització als carrers, el suport a les urnes resulta indispensable per saber amb quina força compten. I això, a més de ser el més just per a tothom, és un certificat d’autoritat democràtica davant de la societat. Perquè no té més legitimitat qui més soroll fa sinó qui està més ben avalat per la societat. I de moment no s’ha inventat cap millor manera de comprovar avals que el dels vots.
No cal anar a buscar exemples a l’extrema esquerra. Alícia Sánchez-Camacho assegura, malgrat que les eleccions la contradiuen comicis rera comicis, que “la majoria dels catalans no vol la independència”. Tenint en compte que a les passades eleccions els partits netament sobiranistes arriben tranquilament al 55% aquesta afirmació resulta, com a mínim, agosarada. Però és que a més, a diferència de CUP, Bildu i Podemos, el PP sí que té una llarga experiència d’enfrontar-se a l’escrutini dels ciutadans. I n’ha vist de tots colors: des de victòries aclaparadores i indiscutibles, com la d’Aznar al 2000, fins a derrotes com la de Rajoy el 2004. I després ve el que va passar el 25M: el partit del govern espanyol i principal abanderat a Catalunya de la unió amb Espanya va quedar en cinquena posició, superat per una formació republicana, una formació neo-independentista, una formació ecosocialista-sobiranista i una formació socialista: la majoria silenciosa.
I d’aquesta capacitat d’autoatribuïr-se la voluntat de tot un poble no se n’escapa, en ple segle XXI, ni tan sols el Rei. En diversos passatges del seu discurs d’abdicació, Joan Carles I es va referir a “el pueblo español” i també parlava “en nombre de todos los españoles”. És cert que, agradi més o menys, el Rei és el cap de l’Estat, però també és cert que no hi ha manera humana (ni demogràfica) de saber quin és el suport amb què compta. A França, el president de la República, sí que ho sap. A Itàlia, també. I als Estats Units. En aquests països el cap de l’Estat el tria… el poble. I és que ningú pot parlar en nom de tot un poble llevat del poble quan el consulten. I en el seu defecte, les úniques persones que poden parlar en nom d’un poble són aquelles que el poble ha escollit. És la grandesa de la democràcia: els desitjos de la majoria estan per damunt de la minoria poderosa, del soroll del vidre trencat, dels reis i de les lleis que li són injustes.
