El poble, baluard del procés

"Contra el cinisme de l'establishment disfressat d'ovella moderada s'alça l'esperança de la radicalitat"

Cíclicament, els guardians del seny al nostre país s'activen. És un dels grans espectacles que la natura ens proporciona, com el desglaç de Perito Moreno o l'emigració de les papallones monarca a Mèxic. El moment, no per esperat deixa indiferent. Primer, comença per sentir-se les crides apocalíptiques des de la trona: "Seny!, Responsabilitat!, Penediu-vos!, Torneu al cau de la província i sereu perdonats!". Després, per terra, mar, aire, tertúlies i premsa amb vocació de foca equilibrista amb pilota esclata una pedregada en forma de neollengua de l'statu quo (governabilitat, solidaritat, unió, sentit d'Estat, crisi econòmica, lleialtat institucional, etc.). Per últim, els pocs supervivents al fenomen meteorològic, mig estabornits i amb símptomes clars de fatiga crònica nacional, són/som confinats a l'habitació dels mals endreços, allà on van parar tots els que gosen preguntar-se si en aquest país no té dret a ser un país.

Tota aquesta parafernàlia de gent que apel·la a la legalitat -espanyola-, la submissió a les normes -espanyoles-, la responsabilitat -de la perpetuació de l'statu quo espanyol-, la governabilitat -d'Espanya-, la lleialtat institucional –amb les autoritats espanyoles que no ens deixaran mai decidir-, la moderació –per a evitar cap ensurt indesitjable a l'establishment espanyol-, la centralitat –oblidant-se que el centre polític és avui al voltant de la independència-, l'interès general –que curiosament sempre és l'espanyol-, etc., etc.

La defensa de l'establishment a Catalunya i de l'statu quo és avui la mateixa bandera per la qual treballen i s'esforcen - i a fe que s'esforcen- des del PSC a Fomento del Trabajo Nacional. Curiosa coincidència. O no tan curiosa, mentre el país s'asfixia sense futur, davant de la situació actual d'emergència nacional, surten els de sempre a córrer a atendre la crida de SOS que els adreça el Puente Aéreo per evitar que res canviï, que la colònia no s'esvaloti, que la decadència progressi fatalment.

Una vegada i una altra, Espanya, estigui on estigui, a un costat o un altre de l'Ebre, es limita a fer d'Espanya. Fa 300 anys que Espanya ens decideix i encara hi ha qui s'arremanga a donar un cop de mà. La vida dels catalans és allò que passa entre el No d'Espanya a qualsevol proposta de Catalunya i el No d'Espanya a qualsevol proposta de Catalunya. No hi ha cap país del món que sigui capaç de fer d'Espanya com Espanya. Quin mandra, quin badall immens, quin tedi oceànic!

I vet aquí que contra el cinisme de l'establishment disfressat d'ovella moderada s'alça l'esperança de la radicalitat. De la radicalitat democràtica i de donar la veu al poble –que és el qui està fent del procés un moviment d'alegria-. Aquest és el baluard del procés: el poble.

Encara no fa dos mesos de l'11 de setembre i pretenen robar-nos l'alegria amb el bombardeig dels canons de la moderació. Doncs no senyors, amb un somriure, la revolta i la independència. Versionant el primer ministre escocès: "Si no som nosaltres, qui? Si no és ara, quan? Nosaltres som la generació de la independència de Catalunya" Els defensors de l'statu quo amb Espanya s'han autosituat, doncs, fora del sentir majoritari del poble català. Habiten als extrems i allà hem de deixar-los que segueixin la seva pertinaç, i esperem que llarga, travessa cap al no res. L'espai central és nostre. I el bon humor també.

 
 

Comentaris