Felip VI va assumir, per voluntat pròpia, el paper de legitimador de la reacció violenta de l’Estat contra el referèndum de l’1 d’octubre. Ell va ser el símbol de la benedicció política dels cops de porra; la veu que va amenaçar des de la televisió, mirant-los als ulls, els que treballaven per a una República Catalana. Per tot plegat, el 21D, entre d’altres coses, també va ser un plebiscit en qual els catalans van poder-se pronunciar sobre una monarquia que els havia interpel·lat directament.
I el resultat ha estat una victòria espectacular dels partits republicans. Entre el front borbònic (Ciutadans, PSC i PP) i el bloc republicà (JxCat, ERC, Catalunya en Comú i la CUP) hi ha una distància de mig milió llarg d’electors, que ha generat una majoria absolutíssima de 78 diputats republicans contra els 57 escons dels partits dinàstics. En definitiva, el rei de bastos parla dels catalans sense tenir cap mena de legitimitat democràtica, si és que algun cop n’ha tingut alguna.
Un dels efectes cívics més sans d’aquesta crisi política és que a Catalunya la monarquia borbònica ha tancat el cicle que va iniciar el 1714. I ho ha fet de la mateixa manera; apel·lant a la violència política. El futur no passa per ells.
