Des d’aquesta columna hem anat advertint, durant aquests últims temps, que tot el procés sobiranista peca d’ingenuïtat si espera que, tan sols amb les regles del joc democràtic, se n’acabarà sortint. Al contrari que d’altres veus que fan afirmacions semblants, no crec que la resposta sigui fer cap mena de maniobra obscena, precipitada o fora de lloc, però sí tenir molt en compte la mena de bàndol —de tribu— contra el qual ens juguem les garrofes. Per molt que es vulgui maquillar el problema, aquí només hi ha un culpable: la manca de cultura política moderna en el cor podrit de la ‘democràcia’ espanyola. El catalanisme ha provat de corregir aquesta tara durant els últims cent anys, amb resultats més que evidents.
Per intentar trencar això, Catalunya s’ha inventat el dret a decidir, contradient la legalitat espanyola, que també sotmet grollerament l’ordenament català. La Constitució del 78 és una hipoteca feixuga. Potser s’esperava que així es podria fer una altra forma de pedagogia, que la comunitat internacional faria alguna mena de pressió per tolerar una consulta democràtica, i que a força d’insistir s’acabaria obrint el marc legal espanyol, cap alguna mena de reforma que ampliés l’autogovern català.
Però basta escoltar les declaracions dels membres del Govern espanyol —i els plans que esbossen en les seves declaracions—: ¿per què continuar somiant amb les noces si la núvia és morta o l’estan assassinant? El catalanisme està portant les coses fins a un extrem que forçarà l’espanyolisme a mostrar la seva cara vertadera: la cara de la intransigència més medieval, més autoritària i perdonavides. Davant d’això no sé què s’ha de fer. Al 9N arribem sense autonomia. Espanya prefereix les urnes funeràries a les electorals.
El sentit de la responsabilitat sovint aconsella no atiar el foc, no molestar els gossos rabiosos, sobretot quan a prop hi ha la mainada. Amb aquesta mena de gent no s’hi pot fer res; són els mateixos que, emparats amb la Constitució, voldrien convertir tot aquest país en una presó gegantina. Perquè precisament d’això parlem quan parlem de suspendre l’autonomia. Tot el país serà convertit en un centre d’acollida de bojos que volen marxar. Els catalans esdevindran il·legals. Volen convertir el país en un psiquiàtric.
Amb l’autonomia suspesa tot el país queda sotmès a una altra legalitat; ja ni té el poder de donar-se de les normes bàsiques que cauen dins la seva esfera competencial. Amb l’autonomia suspesa ja podem canviar de president o de sabates: que aquí cap funcionari no arriba a fi de mes. Amb l’autonomia suspesa el Club Super Tres serà l’últim reducte viu de les nostres energies ingènues. Els nois de TV3 ja poden anar pensant-se en obrir una botiga de sabatetes de marca o d’olives ecològiques (ja fa estona que sembla que aquesta és la seva vertadera vocació).
Tot plegat equival a una més que manifesta decapitació política. Només que el ministre Margallo n’hagi parlat ja és preocupant, espaordidor. Només que li hagi passat pel cap aquesta hipòtesi ja hauria de bastar perquè aquest home entri a formar part de la història universal de la infàmia contra Catalunya. Parlen de suspendre l’autonomia com qui parla de posar un zero a un nen idiota, així com així, com si no es tractés d’assolar tot un país, que té en el seu autogovern el símbol més poderós de la seva identitat. Suspendre l’autonomia! ¿Qui vol pertànyer un estat així? Què en pots fer d’un estat així? No.
S’ha de ser molt fanàtic per a formular aquesta hipòtesi (el Fiscal General de l’Estat parla d’aplicar-li al president Mas el Codi Penal, i també sense ni un punt de tremolor a la veu!). I tanmateix sabem que no estem parlant simplement d’això. Quan Rosa Díez surt d’una reunió amb el president Rajoy —motivada únicament per l’afer català— i diu que Rajoy l’ha deixat molt tranquil·la en les mesures que prepara contra el país potser caldria posar-se a tremolar (a tremolar de veres). Els seus alfils i torres apunten el nostre enroc: ¿com no preveure un atac imminent? Escric sense saber el resultat del referèndum d’Escòcia.
Ens trobem de cara a un nacionalisme espanyolista furiós, encara més furiós perquè és inadvertit i automàtic, cec i pur, groc i purulent, emparat pel romanço d’una legalitat que fa olor de sofre, però que als seus ulls no és res més que la salvació de ‘la Catalunya real’ (només és real allò que sintonitza amb les meves gònades). La nostra vida val menys que la seva Constitució.
M’atreviria a dir que aquesta malaltia política és pitjor que el feixisme, perquè almenys els feixistes anaven de cara, i sabies a quina carta violenta i fosca et jugaves la vida i la sempre feble democràcia. Els feixistes poden ser fanàtics, però quan parlen dels seus opositors solen descriure una mena de realitat: les seves pors es basen en hipòtesis mitjanament reals. Aquest espanyolisme ni tan sols té la delicadesa de tocar de peus a terra! Està més a prop dels fenòmens religiosos que no de les ideologies polítiques convencionals.
Espanya és una fe —una fe obtusa—; i com a tal és inamovible. Espanya és molt pitjor que el planeta dels simis. ¿Però com escapar del planeta dels simis, sense prendre mal? Els simis del planeta boig no podien acceptar que un home parlés i raonés, simplement perquè no encaixava amb el seu llibre. Els era indiferent tenir un home que enraonava a davant! A Espanya n’hi ha que en tenen dos milions i segueixen mirant-se el llibret constitucional: això és Espanya, això és el Govern espanyol, el TC, la Fiscalia General! I els altres espanyols, els teòricament demòcrates i progressistes, ¿no s’espanten de veure com el seu Govern mira cap a una altra banda després de la manifestació de dos milions dels seus ‘compatriotes’? ¿Tan baix hem arribat? Podem esperar poc manifestos a favor de Catalunya un cop suspenguin l’autonomia; poques mostres de simpatia democràtica: ¿Què en diuen els intel·lectuals demòcrates espanyols de la negativa davant del nostre referèndum? ¿On són els seus manifestos, articles, etc.? Enlloc.
Ara les apostes estan molt amunt, és ben cert, i la nació catalana no ha de defallir. És veritat que podem perdre-hi molt, però si s’ha arribat fins aquí no podem flaquejar. El guió era previsible: són uns cafres. I els mateixos catalans que no saben ni parlar bé la nostra llengua ens volen convèncer que tot plegat és una enganyifa. ¿És possible ser unionista sense dir barbarismes, mentir, manipular o fer baves per les comissures de la boca?
Aquí aguantem encara amb el debat de si junts o separats, i fem com els eriçons: que massa junts es punxen, però massa separats se moren de fred enmig d’aquesta tardor obscenament apassionada.
Si no suspenen l’autonomia amb la consulta —il·legal— la suspendran amb les eleccions anticipades (no en dubto gens). És igual que la llista electoral sobiranista sigui verda, groga, junta o separada, amb la senyora X o l’inspector Gadget com a cap de llista. No hi ha res a fer. Això no és pessimisme, però, es basa en fets més que evidents: mirin el tauler de joc. Ara que ja no poden salvar avortons amb la il·legalització de l’avortament ens il·legalitzaran a tots nosaltres. Si no estem disposats a tot, més val deixar-ho estar ara mateix, que encara és poc. Gaudeixin del cap de setmana, etc.
