Atenallat per una crisi que no se’n va, el neguit dels mercats bursàtils internacionals i les maniobres parlamentàries a la recerca d’una hipotètic pacte d’Estat, fa uns dies el govern espanyol va presentar un nou pla fiscal (Actualización del Programa de Estabilidad. España 2009-2013) per reduir el dèficit public de les administracions públiques espanyoles del 11,4 percent del PIB (un dels dèficits més alts d’Europa) l’any passat al 3 percent del PIB l’any 2013.
Quines són les possibilitats d’èxit d’aquest pla? I quines són les seves implicacions econòmiques? La retallada prevista del dèficit té, com tots els ajustos fiscals, forma de tisora: una part es deriva d’una reducció de la despesa pública; l’altra, d’incrementar els impostos. Ara bé, com s’observa a la taula del principi, la tisora espanyola té fulles de grandària diferent: la reducció del dèficit es farà mitjançant l’increment dels impostos aquest any (sobretot de l’IVA i dels tipus marginals més alts de l’IRPF) i amb una retallada de la despesa després.
La diferència entre un ajustament per la via impositiva i la via de la despesa pública té, d’acord amb el que sabem sobre estabilitzacions fiscals, conseqüències importants i no precisament favorables per a les previsions de la ministra Salgado. Segons una anàlisi recent de dos economistes de tots els episodis d’ajustaments fiscals a l’OCDE entre 1970 i 2007 (Alberto Alesina i Silvia Ardagna a Large changes in fiscal policy: taxes versus spending, octubre 2009), la composició de l’ajust sembla determinar el seu èxit final. Retallar la despesa pública disciplina l’Estat, estimula l’activitat econòmica i fa possible una reducció final del dèficit públic: una caiguda de la despesa equivalent al 2 percent del PIB s’associa amb una reducció del deute públic en un 4,5 percent del PIB. En canvi, l’augment de la pressió tributària acaba incrementant el dèficit públic, ja sigui perquè el govern es gasta els ingressos addicionals o perquè l’economia no remunta tan ràpidament. Si tot això és veritat i si no es produeix una expansió miraculosa a la resta d’Europa que tregui Espanya del pou, la meva previsió és que l’any 2011, en plenes eleccions generals, l’Estat es trobarà encara amb el mateix dèficit públic que avui i només haurà endarrerit les decisions pressupostàries més sagnants.
El més xocant del pla Salgado és, però, la decisió de rebaixar l’IVA al tipus mínim per a totes aquelles activitats dirigides a la rehabilitació de vivendes. Aquesta proposta és sorprenent perquè, en un context en què tothom (el mateix govern, l’oposició, acadèmics i mitjans de comunicació) coincideix a atribuir l’estat lamentable de l’economia espanyola al predomini de l’activitat constructora, la ministra Salgado ha decidit tornar a apostar per la totxana (recordem que aquesta rebaixa de l’IVA es produirà en conjunció amb un increment d’aquest impost per a pràcticament totes les altres transaccions). I ho ha defensat amb tres raons: primera, que és provisional; segona, que encoratja l’activitat mediambiental i no l’especulació; i, tercera, que és realista tenint en compte el fet que la major part de l’atur s’ha generat en el sector econòmic de la vivenda. Les tres justificacions són poc convincents: els governs sempre prenen, per definició, decisions temporals; en un país de “feta-la-llei-feta-la-trampa” és difícil saber què és sostenible i que no ho és; i mai no és massa d’hora per deixar de fumar o de drogar-se.
Si totes aquestes raons no són gaire sòlides, permetin que especuli amb la possibilitat que n’hi ha d’haver una altra al darrere, molt més greu. El nombre d’hipoteques renovades automàticament i la quantitat de préstecs en situació tècnica de fallida han augmentat substancialment en els darrers mesos (Spain’s Woes Start to Sting Big Banks). En una paraula, el nombre de morosos està creixent ràpidament i bancs i caixes han de fer una certa roda per mantenir la calma.
Concedim que els grans bancs (i les grans caixes) tenen les espatlles ben cobertes. Però suposem que les petites caixes, que van jugar un paper preeminent en el boom immobiliari dels darrers anys, es troben amb l’aigua al coll. Com tothom ha dit del cas grec i els seus efectes sobre l’estabilitat de la UE, la caiguda d’una entitat financera qualsevol arrossegaria la resta (tant les sanes com les malaltes) cap avall en una mena d’efecte dominó desastrós. I, per tant, si aquesta especulació meva és certa, al govern no li ha quedat més remei que llençar una bona corda ben gruixada a mar. La qual cosa no vol dir que tot no faci aspecte de prendre cada dia més un aspecte de casino i de fer una basarda considerable.
