El Pla Ibarretxe d'ICV

"Catalunya ha arribat al 2015, i ICV encara és al 2001"

La presa de consciència de Catalunya ha estat catastròfica per al Partit Socialista i per a ICV –sempre tan juntets–, perquè en un tres i no res han vist desmuntat el discurs que tan bons resultats els havia donat en l'era de l'ambigüitat. Era tan rendible distreure l'atenció de la gent, parlant de la política social de la presó quan només uns quants catalans volien sortir-ne, que no calia fer res més per semblar progressista. Amb quatre grans paraules, com les que diu avui Joan Herrera –"justícia, equitat, democràcia i llibertat"– n'hi havia prou per entabanar el poble. El poble, ja se sap, és tan manipulable com ho és la terra a les mans del terrisser. Això, si més no, pensaven Brutus i Marc Antoni. I Joan Herrera és un deixeble fidel dels discursos shakespearians de tan distingits senyors. De fet, en aquests moments, no hi ha cap polític al Parlament de Catalunya que domini la demagògia millor que el senyor Herrera.

Però, ves per on, els temps han canviat, Catalunya ha canviat, i ara els catalans s'han adonat que tota energia que destinem a millorar les condicions de vida de la presó espanyola és una energia que robem al cabal necessari per aconseguir la llibertat. Per fer-ho gràfic: com més elevat és el nombre d'interns que estan enfeinats comptant els macarrons del ranxo, menys braços caven el túnel que els hauria d'alliberar. I és que els comptadors de macarrons no tenen cap intenció d'abandonar la presó. No l'abandonaran mai. Hi han nascut a dins i volen morir-hi. Per això proposen reformes que creïn una sensació de llibertat en la resta d'interns. És a dir, que s'imaginin que la llibertat és allò i només allò i que, per tant, se sentin sobirans dintre d'aquelles quatre parets. És com dir: per què vols dutxar-te, si pots imaginar-te que vas net? O per què vols ser lliure com Dinamarca, Suècia o Finlàndia, si pots veure la llibertat de Dinamarca, Suècia o Finlàndia per televisió?

El problema d'ICV és que no ha sabut –ni volgut– evolucionar a la velocitat que ho ha fet Catalunya i s'ha convertit en un partit sense definició. Ha quedat completament desenfocat. Tan desenfocat com l'actor que interpreta Robin Williams a "Desmuntant Harry", de Woody Allen. "No dónes la imatge; vés-te'n a casa, a veure si t'aclareixes", li diu l'equip de rodatge. Williams se'n va a casa, es mira al mirall i no s'hi reconeix. Tampoc els altres no el reconeixen. Esta desenfocat. És una metàfora que Allen utilitza per descriure un home immers en una realitat que no comprèn. I el pitjor és que no pot amagar aquesta distorsió a la resta del món. Davant d'això, l'home va al psicoanalista amb la seva família per mirar de trobar-ne la resposta. Però la resposta té forma de pregunta: "Vostè espera que el món s'adapti a la seva distorsió?"

Catalunya ha arribat al 2015, i ICV encara és al 2001. Porta una dècada i mitja de retard. Aquesta és la raó per la qual ara surt amb el ciri trencat de convertir Catalunya en un Estat "lliure" i "sobirà" dintre d'Espanya. Just el mateix que proposava Juan José Ibarretxe, per al País Basc, l'any 2001. I just la mateixa proposta que el Congrés espanyol va rebutjar per 313 vots en contra (incloent-hi Izquierda Unida) i només 29 a favor (incloent-hi CiU i ERC). I què va fer ICV? Doncs es va abstenir! Sí, es va abstenir! I ara, totalment desenfocada per la realitat, no se li acut res més que recórrer a l'arròs covat d'Ibarretxe i presentar-lo com un plat de nova planta. El més galdós, però, és que, en arribar a l'estació amb el plat a la mà, s'ha trobat que el tren ja fa catorze anys que va partir. I, a més, es va estavellar.

 
 

Comentaris