En la seva visita a Washington, Quim Torra -el president que Espanya ens ha donat permís per a tenir- va seguir practicant el nou vici nacional de tractar els catalans com si fóssim organismes unicel·lulars. Primer, anunciant que proposarà un referèndum pactat al PSOE, que és una frase que no necessita cap mena de comentari. Per si algú s’havia perdut la idea bomba, JxCat, sense vergonya, va piular el vídeo amb orgull. En segon lloc, Torra va assegurar que té la “ferma convicció que aviat Catalunya s’unirà a la resta de nacions lliures del món”. Aviat. La ferma convicció.
Rebobinem. L’argument que van donar els líders processistes per renunciar a la unilateralitat és que volien protegir la gent d’una suposada -per a mi inimaginable- massacre. Després alguns hi van afegir un segon motiu. Que no som prou gent i que per tant cal eixamplar la base. Un raonament, aquest últim, que planteja dos interrogants evidents. Si durant tota la passada legislatura van considerar que teníem una majoria prou legítima, per què ara la consideren insuficient? I sobretot: què els fa pensar que, si fóssim més, Espanya ja no estaria disposada a venir a escabetxar-nos?
Més enllà de si l’amenaça de l’estat era un farol o no, el fet que el govern català li donés credibilitat no només va frustrar aquell intent sinó que, discursivament, impossibilita qualsevol futur intent a curt o mitjà termini. És a dir, si el motiu per desistir va ser l’amenaça de violència, per poder tornar a intentar-ho els caldria un escenari en què no existís tal amenaça. Oi? Perquè si ho tornessin a provar en una Espanya similar a la del present, haurien de dir, o bé que ara ja no els importa tant que ens vinguin a disparar, o bé que l’octubre del 2017 van mentir, que en realitat no es van creure l’amenaça de l’estat i que el motiu pel qual van fer-se enrere va ser un altre.
Ni ERC ni JxCat han explicat quin pla tenen per poder fer efectiu el resultat de l’1-0 o d’un nou referèndum. Ningú, res, zero patatero. Però si l’octubre van dir la veritat, només podem pensar que el seu pla és esperar fins que Espanya esdevingui un estat que jugui net, un estat que accepti un referèndum pactat o que com a mínim no ens amenaci amb l’exèrcit si tirem pel dret. Per tant, tots el qui encara confieu en l’honestedat dels líders processistes, tots els qui penseu que no ens van mentir i que no ens estan mentint, hauríeu d’arribar a la conclusió que el màxim dirigent de la colla creu amb ferma convicció que Espanya canviarà aviat.
