“Hi ha un sol pla, que és votar”, va sentenciar rotundament Artur Mas en la maratoniana roda de premsa que va fer a Madrid després de la reunió amb Mariano Rajoy el mes passat. El president espanyol semblava decidit a estripar les cartes i precipitar el xoc de trens. D’aquí que convoqués la reunió a la llum dels mitjans, en què no hi havia més remei que fos percebuda per l’opinió pública espanyola com una corrida de toros on Mas només en podia sortir amb tot de banderilles clavades i dessagnant-se o el torero Rajoy hauria estat xiulat pel públic per tou.
Al final va ser Mas qui va trobar la manera d’evitar l’envestida traient un conill del barret: 23 propostes pràctiques que amplien el terreny de joc i van permetre que la reunió no fos caixa o faixa, sí o no a la consulta. Veurem si realment aquest diàleg renovat ha estat un simple brindis al sol, o servirà de baló d’oxigen perquè el govern espanyol toleri el 9-N. Posats a imaginar, qui sap si Mas i Rajoy van quedar entesos que es veurien un altre dia per parlar-ne a fons sense la pressió de les càmeres, com ja van fer l’agost passat.
Doncs votar és el pla, diu Mas, però ell mateix reconeixia en aquella roda de premsa que a l’Estat no li tremolarà el pols per recórrer i impugnar la llei de consultes i tot el que vingui al darrere. És igual si l’Estatut diu que la Generalitat hi té competències exclusives. Per tant, pensar en el “i si…” ja no és un exercici especulatiu sinó una prevenció del que vindrà “quan…”. El president ja ho va plantejar al setembre passat quan va dibuixar unes eleccions plebiscitàries el 2016 com a possible pla B.
Veurem què passa si/quan el 9-N no es pugui votar, però és evident que els estrategs del Palau de la Generalitat i dels partits pro-consulta fa temps que hi donen voltes. Pensar que l’alternativa passa per esgotar la legislatura inevitablement evoca el suposat pla B de José Montilla quan el Constitucional va retallar l’Estatut. La sensació que no succeïa res va desgastar el president del segon tripartit mes rere mes. A Artur Mas li pot passar el mateix si el 9-N passa i tot queda penjat dos anys.
Entre el pla A i el B hi ha una tercera opció que sobrevola el panorama, sobretot si la pressió popular precipita els esdeveniments: i si el president de la Generalitat convoca eleccions al Parlament (amb caràcter plebiscitari) la propera primavera, coincidint amb les municipals? Precisament la república catalana que va proclamar Francesc Macià va ser en el marc d’unes eleccions als Ajuntaments, el 14 d’abril del 1931.
En aquest escenari de coincidència electoral, però, als estrategs proconsulta no se’ls escapa la jugada que podria seguir per part de l’Estat: I si llavors Mariano Rajoy convoca eleccions generals la mateixa data? S’esdevindria una triple coincidència d’eleccions (municipals, al Parlament i a les Corts espanyoles), unes autèntiques eleccions totals, que si bé convertirien la campanya en una olla de pressió, servirien per clarificar de dalt a baix la preferència dels catalans.
A hores d’ara aquest escenari depèn de tants factors que sembla remot, de política-ficció. Però com que la política és l’art de fer possible l’impossible, qui sap què ens queda per veure després del 9-N.
