El ciclisme és un esport d’esforços extrems. Ja s’entén que l’esport és sempre diversió, disciplina i superació però quan s’arriba a exigències hiperbòliques sempre s’acaba pensant què pot ajudar a treure millor resultat del nostre sofriment. Potser per això el ciclisme és un dels esports on les drogues han fet forat. Molts ciclistes es droguen per millorar el seu rendiment. Com que la paraula sona massa forta, els mitjans de comunicació diuen que es dopen.
Però aquesta no és l’única presó que s’imposen aquests esportistes. A les drogues, cotilla del cos, cal sumar això que diuen que s’anomena pinganillu, una cotilla de l’ànima. El pinganillu és un auricular que els ciclistes porten encastat a les orelles i que permet que el director del seu equip els hi doni ordres durant la carrera. El director d’equip és un exciclista que va en cotxe al costat dels ciclistes que suen i que els hi diu què han de fer. I el primer de tot és no pensar.
El pinganillu és la metàfora perfecta de la conversió de l’esport en exercici i de la transformació de la diversió i la superació en obediència. Els ciclistes no prenen massa decisions autònomes durant la cursa. És el director el que els hi diu el què han de fer. Ell organitza i disposa les seves forces com un mariscal en un camp de batalla. I els ciclistes fan allò que ell diu. Els esportistes porten enganxat a l’orella l’aparell que els ha convertit en esclaus, en carn suada al servei d’algun patrocinador.
Tots els esports podrien obligar que els esportistes que els practiquen portessin el pinganillu. Així sempre hi hauria algú més savi i menys accelerat que decidiria què fer. Però aquest és un camí fosc que porta directe al racó de la inhumanitat.
L’esport és una activitat realitzada per persones lliures i no per màquines de patir. El pinganillu és una versió moderna dels grillets que tampoc no assegura que l’espectacle hagi de ser millor. Segurament produeix l’efecte contrari. I el que més sorprèn és que, com els hi passa als esclaus que tenen por a la llibertat, els ciclistes reclamin amb insistència que no els hi treguin l’auricular de l’orella. La infelicitat també crea síndrome d’abstinència.
