A partir d’un simple exercici d’empatia amb les persones que volen votar l’1-O (ja sigui votar sí, votar no, o votar en Colau) es dedueix que genera molta indignació la desqualificació i menysteniment que el govern espanyol fa de la votació. Després del consell de ministres, el portaveu Íñigo Méndez de Vigo ha fet una llista de totes les garanties que l’Estat ha anat robant a la Generalitat i després s’ha queixat de la manca de garanties que té el referèndum: Ha presumit d’haver requisat notificacions per a membres de mesa i després ha retret que no hi ha notificacions per a membres de mesa. Ha fet el mateix amb el cens, les paperetes i, atenció, amb la campanya electoral: ha dit que “no hi ha hagut una campanya neutral”. Algun dia, la Història jutjarà la vergonyosa dimissió de Madrid que, enlloc de liderar la campanya del votar no, ha optat per la de no votar.
Però un cop superada la indignació, el que s’hi entreveu és una enorme buidor de relat, de capacitat de resposta política, de cintura intel·lectual i de, fins i tot, un projecte espanyol per Catalunya. El ministre Luis de Guindos porta una setmana insinuant amb la boca petita que potser estaria bé parlar de calers. La resposta de l’independentisme ha estat ignorar-lo però la del seu mateix govern, l’espanyol, ha estat la d’acabar-lo desmentint. Després de la portada del Expansión d’aquest divendres “Guindos abre la puerta a un cupo catalán”, aquest matí el ministeri d’Economia ha enviat un comunicat desmentint això i aclarint que només s’havia parlat d’un retoc al sistema de finançament.
Amb pocs minuts de diferència, Méndez de Vigo ha dit primer que el referèndum no es farà i acte seguit que no tindrà efectes polítics. Més enllà de la impossibilitat física que totes dues coses passin a la vegada, el referèndum sí que ha tingut –abans fins i tot que es celebri- alguns efectes polítics: l’intent de proposta de De Guindos n’és un i la no aprovació dels pressupostos espanyols n’és una altra. I no són els únics ni els més profunds, que estan per venir.
Ara fa uns dies, el número 2 del ministeri de l’Interior també va dir que no hi hauria referèndum però que “si algú vol fer un pícnic, podrà fer-lo”. Gràcies, però resulta que el pícnic també s’està intentant prohibir. Si això de diumenge és un pícnic, perquè encara ara es persegueixen les urnes, les paperetes, les notificacions, les comunicacions, els webs, les app (Google!!!), escoles, els centres cívics, els seus directors, el govern, els seus tècnics i tanta i tanta gent que el vol muntar? En resum, és tal el guirigai que porten que volen prohibir la votació, presumeixen que no es farà, s’escuden que si es fa serà un pícnic, però els fets demostren també que intenten prohibir el pícnic. I la cirereta del pastís és que ara tampoc agrada que els coberts del pícnic siguin de plàstic. Ah, i per si fos poc, també prohibiran que es puguin fer fotos del pícnic des de l’aire. Deu n’hi dó per ser només un pícnic. Segurament el més indigest de la història d’Espanya. És possiblement per això que si el referèndum és un pícnic convindria començar a dir que Espanya és un estat ni tan sols deixa fer un pícnic i que per assegurar-se’n perseguirà les tovalles, el cistell i els coberts. I en realitat, per fer un pícnic només cal comensals, menjar i poder seure en algun lloc que estigui a l’aire lliure.
