El perill més gran

"C’s cerca, desesperadament, la confrontació amb la gent, i per això actua d’aquesta manera insolent, tot esperant que, al final, algú perdi els estreps"

Ha estat, aquesta, una setmana ben complicada. De fet, totes ho són, si més no d’un parell d’anys ençà, però aquesta ho ha estat més ja que hi han coincidit dos fets en el temps, tots dos igualment preocupants, en el resultat final: perjudicar la imatge del moviment independentista, tot associant-lo a la violència i el terrorisme. D’una banda, les detencions de membres dels CDR, gairebé retransmeses en directe, tot i haver-se’n declarat el secret de sumari. De l’altra, les provocacions de C’s, al carrer i al Parlament, amb l’únic objectiu de fer malbé el clima de convivència que mai no ha deixat d’existir en aquest país.

L’operació policial, evidentment desmesurada, amb 500 agents desplaçats aquí per a dur-la a terme, helicòpters, drons, vehicles i el suport humà i material dels mossos d’esquadra, ha tingut la gran repercussió que, evidentment, es perseguia des del minut zero: crear un clima de por i de confusió, a conseqüència del qual l’independentisme en sortís directament empastifat. L’operació policial és tan plena d’espais foscos que, d’ara en endavant, ja no tinc dubtes que la cosa anirà in crescendo i les clavegueres de l’estat baixaran plenes de les ferums de sempre, com d’altra banda ocorre, al llarg de la història, en tots els processos d’emancipació nacional, quan aquests comencen a prendre cos polític, arrelament social i no se’ls pot vèncer a les urnes, sinó combatre’ls des del joc brut. I, per cert, algú (ERC, JxC, ECP) preguntarà a les corts espanyoles sobre el cost econòmic que aquesta operació de propaganda contra Catalunya ens ha costat a tots els contribuents, independentistes inclosos? I algú (CUP, ECP) farà el mateix al nostre Parlament, per tal de saber quants diners ens ha costat als catalans la participació del cos de mossos d’esquadra en l’operació contra els CDR i quin nombre d’efectius policials s’hi ha hagut d’invertir i mobilitzar per garantir la intervenció de la guàrdia civil?

Des dels seus inicis, C’s va néixer contra Catalunya, contra la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana. De tal manera que, aviat, es van convertir en el partit amb una direcció més rabiosament ètnica de tot l’espectre polític català. A C’s els fa nosa Catalunya, la seva simple existència, i per això no la suporten. Si, només pitjant un botó, la poguessin esborrar del mapa, ho farien. Però si aquestes sigles van iniciar el seu camí anant contra el país, per deixar les coses clares des del començament, any rere any s’han convertit en el perill més gran per a la convivència ciutadana i, en definitiva, per a la democràcia. Més que el PP i el PSOE -que ja és dir!-, C’s s’ha convertit en el partit de les clavegueres de l’estat, del joc brut i de les mentides institucionalitzades, escampades a tort i a dret.

C’s no fa política, sinó antipolítica, espectacle llastimós i provocació professional, seguint l’escola iniciada pels lerrouxistes, ja fa un segle.  I dic professional perquè, si més no aquí, han convertit la seva al·lèrgia a Catalunya -i el combat contra la seva existència nacional-  en la seva activitat laboral, en professió remunerada per tots els contribuents, amb sous, despatxos, personal, vehicles, escoltes, etc. L’ús vomitiu, sectari i malaltís de l’atemptat de Vic el 1991 no era cap improvisació, sinó que estava perfectament preparat de dies abans. Al matí, anaven a provocar passejant-se amb arrogància i altivesa, competint amb la superba jactància d’alguns pinxos sicilians o napolitans, a l’espera dels insults i les imprecacions que els disparen l’adrenalina anticatalana, en un municipi on no tenen ni un sol representant a l’ajuntament, com tampoc no l’hi té el PP o Vox i on tots els consellers són independentistes, llevat de l’únic representant del PSC. A la tarda, al Parlament, la imitadora d’Arrimadas la superava en fanatisme obsés, arrodonint la jugada amb un discurs bastit a base de mots i afirmacions més excretables  que escoltables. El comportament de C’s recorda i molt les pràctiques dels líders de Falange Española, els anys 30, més partidaris de les provocacions constants i la demagògia gestual que de les propostes elaborades.

 

C’s cerca, desesperadament, la confrontació amb la gent, i per això actua d’aquesta manera insolent, tot esperant que, al final, algú perdi els estreps, se li acabi la paciència i puguin ja presentar-se com a víctimes de fet d’una violència independentista inexistent. Menyspreen les institucions de les quals cobren, degraden el Parlament de Catalunya amb pràctiques barroeres, insulten el President de la Generalitat i menystenen la llengua del país, en el no ús de la qual expressen tota la seva bel·ligerància. Són mentiders, manipuladors, exageren fins a límits impensables. Per això la sola resposta ciutadana davant d’aquest exèrcit de provocadors a sou ha de ser la denúncia constant dels que, de debò, volen trencar la convivència a Catalunya, negant-los el vot a les urnes, la consideració a la societat i l’interès al carrer.

 

Comentaris