Des de fa un dies s’ha elevat el to en la utilització de termes històrics per a definir situacions actuals, i si ben cert és que algunes de les circumstàncies i assercions comencen a assemblar-se seriosament a aquelles que enrariren l’ambient als anys 30 i desembocaren en la Guerra civil, el cert és que crec (i desitjo) que entre aquell temps i el nostre alguna evolució antropològica i un mínim sentit de la història ens allunyi dels paral·lelismes. Ni que sigui perquè després del xoc que es pugui produir ens els propers temps, els contendents hauran de seure a parlar.
Tanmateix és cada vegada més arrelat en el discurs quotidià, i sobre tot entre els extrems en contra i a favor del procés, l’ús dels adjectius “nazi” i “feixista” per referir-se respectivament a l’altre. Quantes vegades no haurem sentit entre els contraris a la independència menystenir les seves idees comparant-les amb les del partit de Hitler: les fórmules identitàries catalanes com a front comú per sobre de les ideologies; la visió de la història d’Espanya en què aquesta és l’enemic a abatre, o la idea de què la democràcia està per sobre de la llei quan aquesta no s’adequa als desitjos poden suscitar un debat ampli sobre correcció, veritat, avinentesa, però entre això i la nit dels vidres trencats vull creure que sempre existirà un abisme; és cert que fórmules semblants, juntament amb l’ús dels mitjans de comunicació com a eina de propaganda, van ser emprades per a la consolidació a Alemanya del règim nacionalsocialista, un règim que, no ho oblidem, va ser recolzat entre altres per l’ara admirada Suècia sense que a ningú sembli importar-li gaire. Però no podem dir que aquesta Europa i aquella es poden assemblar, i no ho podem dir perquè ningú ho ha de voler.
Per això cal recordar que també hem sentit a la CUP més d’un cop anomenant feixisme a qualsevol cosa que no sigui el sistema socialista (en el sentit cubà o veneçolà) que somien; ho han dit fins i tot del President Mas a qui no acceptaren al capdavant de la Generalitat, argumentant que formava part d’una ideologia pactant o simpatitzant, deien, de feixistes. Ara fa pocs dies uns autoproclamats independentistes han entrat violentament en una seu local d’un partit contrari al procés (C’s, però tant fa) al crit de “vosaltres, feixistes, sou els terroristes”. Amb tan minso argumentari, els violents (violència és entrar a la casa d’algú sense el seu permís) sols poden pertànyer al mateix col·lectiu que a partir dels esdeveniments del dia 17, ja no condemnà als veritables terroristes, dient que la culpa és nostra perquè fem la guerra als seus països d’origen, i perquè venem armes als què després patrocinen les “madrasses”, i demanant perdó per eventuals islamofòbies.
Nazi i feixista. Es tracta d’un ús frívol dels dos adjectius que, junt amb el comunisme esfereïdor de les txeques siberianes i altres homologades, recorden a la humanitat que el seu millor segle fins a la data ha estat també el pitjor. I al mateix temps, malauradament demostra ben a les clares la poca cultura dels que els utilitzen i la facilitat en què podem arribar a ensopegar amb la mateixa pedra de la història. El que, per cert, ja ha succeït més d’una vegada.
