L’agost dibuixa una treva aparent en l’independentisme institucional. Però la represa del curs parlamentari tornarà a posar al descobert la feblesa de la unitat de les elits republicanes, unitat entesa no pas com una homogeneïtzació ideològica, sinó tàctica i estratègica, davant d’un Estat propietat d’un monarca, unes elits empresarials i uns partits que no poden acreditar posicionaments plenament democràtics. Amb el PSOE a Madrid, els presos polítics continuen entre reixes, els exiliats, assetjats i vexats, i la justícia espanyola, bunqueritzada en un sistema autàrquic que l’exclou de les democràcies europees. I és en aquest context que l’independentisme de sigles, per comptes de reforçar-se es prepara per a un tardor calenta i qui sap si fratricida al Parlament i al Govern.
Tornaran les guerres entre ERC i JxCAT, i JxCAT i el PDeCAT, a més de la CUP, disposada a dinamitar el Govern si aquest no presenta uns pressupostos republicans i d’esquerres. Però aquesta condició és utòpica: la Generalitat gestionarà engrunes, prèviament cuinades per Madrid i gravades amb altíssims interessos del FLA, i amb un marc legal repressiu que impedirà legislar en matèria social. L’impost sobre pisos buits a la banca, el decret de pobresa energètica, la llei del canvi climàtic, els impostos als béns de luxe…, tot en via morta per la repressió de l’Estat via Constitucional, i no pas per voluntat d’ERC i l’òrbita post-convergent d’enfonsar en la misèria les classes populars.
En aquest sentit, sorprèn la insistència de la CUP amb els pressupostos. Qualsevol republicà desitja uns pressupostos justos, socials i igualitaris, en això consisteix ser republicà. Però no som una república, som, de moment, una autonomia intervinguda, escanyada, espoliada i reprimida que amb prou feines podrà afrontar els pagaments ordinaris. La Generalitat és l’únic marc institucional, junt amb el Parlament, que té l’independentisme a hores d’ara. I entregar-lo a l’unionisme no sembla la millor idea. Naturalment, l’obligació de la CUP és forçar ERC i JxCAT a destinar el màxim possible de diners a la partida social, i és obligació dels governants forçar la màquina. Això requereix un pacte de lleialtats, fidelitats, confiança i responsabilitat entre els tres partits que a hores d’ara no es visualitza. L’exili i el carrer són claus, però sense un espai institucional que actuï com a interlocutor vàlid arreu no es possible el triangle necessari per fer República.
Tant ERC com JxCAT, el PDeCAT i la CUP hauran de posar-hi seny i deixar de banda interessos partidistes i desitjos fratricides, perquè tindran temps de competir ferotgement a les urnes per proposar un model de societat quan Catalunya tingui poder. Ara només té un fil de vida molt dèbil. I també té presos polítics, exiliats i víctimes de la repressió de l’Estat al carrer, una càrrega que ha de pesar molt més que les ganes de cadira de molts.
