El pelotari y la fallera

"Mentre l'Espanya real té al provincianisme benintencionat d'Oltra emprenyadíssim, l'Espanya ficcional ens explica que encara les falleres i els pelotaris poden ser feliços"

Nacionalisme banal. Moltes marques estan apostant darrerament pel factor nacional a l'hora de fer publicitat. El patriotisme constitucional de Campofrio, el castissisme de Mahou, la lleu catalanitat cosmopolita i maragalliana de Damm... i ara Amstel ha llançat un spot per la campanya d'estiu titulat El pelotari y la fallera. L'anunci ha estat dirigit per Julio Medem, autor de pel·lícules de gran ambició com Vacas, La ardilla roja o Tierra i de peces molt controvertides com La Pelota vasca. Aquest treball per la cervesera constata que Medem ha de menjar com qualsevol i que el cinema a l'Estat es troba desactivat a base d'IVA i precarietat.


Medem, analista en altres temps molt fi de la realitat basca, cau de ple en l'Ozorisme fracció Martínez Soria que tant d'èxit ha tingut a Espanya amb títols com Ocho apellidos vascos/catalanes, Cuerpo de Élite i la sèrie Allá Abajo. La que es vantava de ser una cultura cosmopolita i oberta als corrents expressius internacionals, ara ocupa els seus millors talents en l'exaltació provincial.



El pelotari i la fallera va d'un noi basc que té un restaurant. Òbviament, ell és noble, simple i la seva cuina és d'aquella que en diuen de producte, senzilla i autèntica. La fallera és una noia que té també un restaurant. Però com és mediterrània, la seva cuina és sofisticada i creativa. ja saben el que deia Unamuno: "Sois como niños. Levantinos, os pierde la estética..." I sí, surten els pares d'ell cantant joiosos com l'orfeó donostiarra i els d'ella ballant allò de "la manta al coll i el cabasset..." I sí. L'Espanya sofisticada de Ferran Adrià i la robusta i post nacional de Patxi López s'enamoren. L'Euskadi simpàtic i constitucional post-ETA i la Comunitat Valenciana sempre alegre i singular però lleial de la Nova política festegen en un Reino que respecta i encoratja els fets diferencials (sempre que es limitin a la gastronomia, els cors i danses i la comedieta).



El moment que aquesta peça de Medem del gènere comèdia autonòmica ha triat per estrenar-se però, és singularment irònic. Resulta que mentre a la ficció la concòrdia de les perifèries és pur amor; en el món real la fallera (és metafòric) Mónica Oltra "montaba un pollo" per la clamorosa manca d'inversions a la seva "Comunitat Autònoma". I mentre bufa llevantada, els pelotaris (Urkullu) negocien tranquils els pressupostos del PP, encantats pel cupo, i per encarnar ara el tipus més simpàtic del relat neopaleto que tant cobegen les cerveseres i les multisales.

 


I sí. Mentre l'Espanya real té al provincianisme benintencionat d'Oltra emprenyadíssim, l'Espanya ficcional que prova de construir un relat nacional low cost de si mateixa, ens explica que encara les falleres i els pelotaris poden ser feliços. Sempre i quant no vulguin carreteres, equipaments, hospitals i trens i es conformin amb una bona paelleta i l'amor, que no tributa a Madrid.

 

Comentaris