Resulta francament difícil criticar el Barça actual, no només pel joc i els resultats de la temporada passada sinó perquè el catalanisme hi té més presència que mai. La primera part, l’esportiva, no cal dir que és immillorable. Però la segona, la nacional, tot i estar a anys llum de la caspa espanyolista que havíem tingut sempre, encara coixeja en temes crucials. En els lingüístics, bàsicament. L’entrenador, els jugadors i els directius que parlen català encara accedeixen, a la sala de premsa del club, a respondre en castellà als periodistes que els hi ho demanen. Escolta, que ho tradueixin! I l’altre dia, a Telecinco, van treure unes imatges d’un entrenament on Guardiola donava les instruccions als seus jugadors en castellà. Oh, és que si no alguns no l’entendrien. Doncs que n’aprenguin! O és que al Txigrinski li costarà més aprendre el català que el castellà? Aquest jugador, a la seva presentació, va dir que era conscient que el Barça és un club molt especial, amb la seva pròpia cultura, la catalana, i va afegir que faria un esforç per aprendre’n la llengua. Bé, a ell li han dit això i ara anirà als entrenaments i veurà que aquesta llengua que diuen que pels catalans és tan important resulta que no és la llengua comuna ni tan sols en una plantilla dirigida per un català i formada majoritàriament per jugadors que han nascut aquí o que hi viuen des de fa molts anys. Doncs que l’aprengui sa tia, pensarà ell. A més, a la seva samarreta posa Chygrynskiy, que és l’adaptació anglesa del seu nom a l’alfabet llatí. Ja el duia així quan jugava a l’Shakhtar, però tenint en compte que originalment s’escriu amb caràcters ciríl·lics, dubto molt que li hagués sabut greu lluir-lo amb grafies catalanes, Txigrinsqui, que és com ho escriuen ja molts diaris catalans. Bé, de fet també n’hi ha que escriuen Txigrinski, que és una mena de mix que no acabo d’entendre. En tot cas, algú del club l’hi hagués pogut proposar, perquè ell, pobra criatura, què sap? És només un detall, però hagués estat un detall de país que intenta ser normal.
Aquest estiu, als Estats Units, les càmeres van captar a Joan Laporta parlant amb uns americans. Quan els va dir que era de Barcelona, ells van contestar: “Oh, Spain”. Primer en Laporta ho va deixar passar, però al cap d’uns segons s’ho va repensar, va tornar on eren els nois i, somrient, els va rectificar: “Catalonia, Catalonia”. Ell sabia que l’estaven gravant, i precisament per aquest motiu el seu gest esdevé importantíssim. Amb això vull dir que ara al Barça hi tenim gent que s’ho creu, gent que sap que el futbol també és política i gent que és conscient que aquest club és una arma clau en la lluita catalanista, no només per la seva projecció internacional sinó també i sobretot pel poder que té com a model social. Imagina’t que el Messi i l’Iniesta, des de ben petits, a la Masia, s’haguessin acostumat a parlar en català! Esperem que d’aquí a uns anys no haguem de seguir lamentant que els cracks que es formin al propi club parlin sempre en castellà.
Ara no només tenim en Laporta sinó també l’Oliver, el Sanchis, el Txiqui, el Sala i Martín, el Guardiola i segur que molts d’altres que queden amagats. Per això és una llàstima que fem la feina a mitges. Hem d’aprofitar aquesta conjuntura favorable per establir uns hàbits lingüístics que sobrevisquin més enllà d’aquest grup puntual. Naturalment que s’ha de reconèixer la gran millora, però això no vol dir que ens haguem de conformar. Com diu la cançó, ho esperem tot i ho volem tot perquè és el nostre dret rabiós i encara més el nostre deute, volem l’impossible per arribar al possible!
