Les pròximes eleccions són el primer intent seriós -dictadures a banda- d’excloure el vell catalanisme i el nou independentisme del sistema polític espanyol. Paradoxalment, les candidates per Barcelona de PP i Ciutadans no s’adrecen a la societat catalana, sinó que la utilitzen com a decorat de fons per a una baralla en el fang ultranacionalista per determinar qui insulta amb més ràbia i de forma més menyspreativa. Importa ben poc qui les voti aquí, només interessa qui donarà suport als seus partits allà.
Per això el front que conformen la dreta extrema i l’extrema dreta proposa mesures que van des de canviar la llei electoral per eliminar els partits territorials o prohibir l’accés als fons públics a les formacions que tinguin algun militant processat per rebel·lió fins a, directament, il·legalitzar tots els partits que no siguin d’obediència espanyola. El cas és acabar amb la representació independentista al Congrés dels Diputats per governar plàcidament a Madrid i encapsular el problema lluny de la matròpoli.
El PSOE, en canvi, aplica una estratègia més subtil. Una victòria nítida -si pot ser, també a Catalunya- li hauria de permetre poder triar entre els partits catalans i bascos o bé Ciutadans. Seria l’escenari perfecte per reclamar un servei patriòtic a Albert Rivera i completar -almenys- una investidura sense costos ni risc. És a dir, la quadratura del cercle; el peix sense cove. El sistema guanya i es paga a si mateix.
