Va dir “alea jacta est”, i, tot seguit, Juli Cèsar va creuar el Rubicó, desobeint el Senat de Roma. El Govern català i la majoria parlamentària que li dóna suport també han rebutjat la possibilitat de reculada, assumint el cost de deixar enrere els dubitatius. Entre ara i l’U d’Octubre viurem una batalla intensíssima – i sovint soterrada- entre les estructures de l’Estat i la voluntat política de les forces que han liderat el procés de sobirania d’aquest país.
La gran incògnita és per quina raó l’Estat ha permès que el conflicte entri en fase decisiva sense moure un dit, més enllà de l’excitació de les clavegueres. Aquesta aposta pel xoc frontal, pel blanc o negre, per guanyar o perdre, serà el que marcarà la fortalesa -o la fragilitat- de les estructures del règim del 78, fossilitzades en el moment de néixer. La negació de Catalunya com a subjecte polític va ser un dels axiomes polítics que van travessar la transició sense cap renúncia ideològica per part de les estructures del vell Estat franquista. I aquest no als catalans ha arribat, intacte, fins a l’estiu del 2017.
Probablement, l’Estat espanyol no té prou gruix democràtic ni prou flexibilitat política per fer cap altra cosa que no sigui negar i amenaçar. Però a Madrid pensen que, a falta de legitimitat, n’hi ha prou amb la força. El 2 d’octubre entreveurem les conseqüències històriques del pas del Rubicat, l’última frontera abans de la sobirania.
