Des de diumenge, un nou partit s’ha convertit en el líder polític de Catalunya. Mai ningú en aquest país no havia aconseguit gairebé 1,9 milions de vots en els darrers 30 anys. El resultat és excepcional, en un moment excepcional, aconseguit a pesar d’unes condicions excepcionals (excepcionalment miserables) i fa excepcionals les portes que obre.
El dia D que anunciava el president va ser, certament, el dia D. “D de desobediència, d de dignitat, d de decidir i d de democràcia. T’ho miris com t’ho miris, amb aquest senzill programa, el partit del SíSí va aconseguir mobilitzar milers de ciutadans al voltant d’una altra idea ben simple: la independència de Catalunya i, de passada, va liquidar la tercera via, l’enterrament de la qual, després que Rajoy li donés ahir el cop de gràcia, s’anuncia per aquesta tarda al tanatori de les Corts. El dol es dóna per acomiadat.
El salt del dia 8 al dia 9 és tan espectacular, que no només s’ha guanyat la semifinal sinó que som davant d’un autèntic punt de no retorn. La gran desconnexió. Ja no tornarem mai als quarts de final. Queda només la darrera batalla. I tenim programa i tenim equip per guanyar-la: el partit del SíSí.
Diumenge vaig ser vocal a una mesa de l’Escola reina Violant de Gràcia. Us en podria fer un llibre sencer. De com no va fallar ni un voluntari -ni un suplent, tothom a lloc a les 8 del matí-, de l’organització perfecta i amb un toc germànic de les votacions, de les cues de catalans votants, de l’emoció que desbordava l’ambient, dels meus companys de taula, la Maria Antònia i en Carles, part ja de la meva família, i de la Roser i el Rafael i la directora de l’escola, perfectes en el seu paper de coordinadors, d’aquella noia arribada de Lisboa i que, sense posar un peu a la ciutat, acabat de votar tornava a agafar el taxi de retorn a l’aeroport, dels avis, dels néts, de les famílies, d’aquella noia que tenia el DNI amb domicili a Terrassa i que quan li vam dir que no podia votar allà va decidir anar-hi amb cotxe a votar, del recompte, de com tots vam esclatar en aplaudiments acabada una jornada històrica. Podria fer un llibre sencer. Però sabeu una cosa? Sabeu el més excepcional? Doncs que a la meva taula hi van haver-hi 524 votants (dels 613 totals) que van votar el mateix, SíSí.
Hi he pensat aquestes hores. Vés a saber què havien votat abans, CiU?, ERC?, CUP?, ICV?, vés a saber què opinen de l’escola pública o de la sanitat privada, però el 9N van escollir la mateixa papereta, sense condicions ni prevencions. Només els unia el sí, i per això l’independentisme i amb ell la independència de Catalunya serà fraternal o no serà. I no estic fent un exercici de bonisme, ni encara menys cap desplegament virtuós d’ingenuïtat infantil, però el camí que resta l’hem de recórrer junts.
El partit del SíSí té un lema, que la campanya d’Ara és l’hora va llançar: unitat, urnes i independència. Un lema excepcional. Un partit guanyador. Afiliem-nos-hi.
