El PSC va a les pròximes eleccions demanant el vot per evitar que Catalunya se’n vagi d’Espanya. No es, estratègicament, un mal discurs. En qualsevol cas, és millor que demanar-lo per tal de reeditar el tripartit o per mantenir la continuïtat de les polítiques dels dos últims governs. Les declaracions del president Montilla i especialment del ministre Corbacho van en aquesta direcció: disputar al PP els vots d’aquells qui veuen amb inquietud, des de Catalunya, la idea que Catalunya pot arribar a decidir tota sola el seu futur en un catàleg d’opcions del que la independència forma part.
El ministre Corbacho ho ha dit clar: per a ell –ara, subratllem- les eleccions són la confrontació entre les aventures sobiranistes que encarna més que ningú CiU i el reforçament dels llaços amb Espanya que encarna més que ningú el PSC. El president Montilla ha vingut a dir el mateix, amb una paradoxa afegida: no ho ha fet en un acte del PSC, sinó des d’un missatge institucional en nom del govern de Catalunya, d’una majoria tripartita de la que forma part avui per avui Esquerra. És a dir, ha dit que això de l’independentisme s’ha de combatre… parlant formalment en nom també d’Esquerra.
El PSC creu que avui només pot mobilitzar el seu electorat adormit en el cinturó industrial a base d’una crida emocional. No el mot motivar en la defensa del que ha estat l’acció de govern, perquè aquesta acció de govern –marcada per les diferències entre els tres socis- no ha plagut a aquest electorat. No el pot motivar amb la crida a defensar les polítiques d’esquerres, perquè aquest mes hi ha una vaga general contra un govern socialista. No el pot cridar a través d’una foto de Zapatero, perquè el crèdit de Zapatero està tocat. Intel•ligentment, els responsables de l’estratègia socialista han buscat, després de l’estiu de la roja, una altra aposta motivadora: la por a l’independentisme, els vincles sentimentals amb Espanya. Si vostè vol tallar d’arrel la possibilitat d’una Catalunya independent, voti PSC.
La jugada és hàbil. Perquè proposant unes eleccions en clau d’independència sí o independència no, el tripartit aconseguiria ser a la vegada la Coca-Cola i la Pepsi, la competència d’ell mateix: si vostè no vola la independència voti PSC i si la vol voti Esquerra. En un cert sentit tot quedaria a casa, a la casa del tripartit. Alguns diuen que aquesta casa ja està ensorrada. No és tan clar. Avui per avui, hi ha tripartit i en temes importantíssims el tripartit actua coordinat. I l’endemà de les eleccions, tot depèn del resultat. Si els escons dels tres partits sumen la majoria, el sentit dels vots rebuts canviarà de la nit al dia, automàticament. Ja no seran vots a favor o en contra de la independència. Seran llegits i presentats com a vots que avalen l’experiència del govern tripartit. El tripartit ha passat per les urnes i els ciutadans li han renovat la seva confiança. El tripartit renova la seva majoria. Vots que s’han emès contra la independència i vots que s’han emès a favor de la independència aniran a parar al mateix cabàs, al mateix govern. Però això serà només l’endemà, i si els resultats ho permeten. Fins al novembre, el discurs serà independència sí o independència no. No està mal pensat, no.
