“Ens veiem a fora”, li ha etzibat el diputat de Ciutadans Carlos Carrizosa al diputat d’ERC Rubèn Wagensberg després que aquest insinués simpaties de Cs amb el partit d’ultra dreta VOX, en resposta a les constats referències del partit taronja a l’independentisme com a “colpista i supremacista”. El llenguatge tavernari, el posat fatxenda i la bilis incontrolada s’han apoderat definitivament d’una part de l’hemicicle, que alhora es permet arrencar llaços grocs dels escons legítimament obtinguts, interrompre intervencions i abandonar les seves funcions de diputats quan la temàtica tractada a la cambra no és del seu gust.
Aquest és el dia a dia al Parlament de Catalunya, una institució que ha certificat la defunció d’aquell ‘oasi català’ on convivien amb respecte forces tan diferents com el PP o ERC i que era un model de democràcia avançada. Però l’arribada de Cs al Parlament el 2006 va començar a canviar les regles del joc. A partir d’aquell moment, la política catalana s’ha crispat no només en el contingut –coincidint amb la degradació del pacte tàcit del peix al cove amb el règim del 78- sinó en les formes. Progressivament, les grolleries, els insults i la falta de respecte pels companys d’escó es normalitzen a l’hemicicle. Sovint de la mà de Ciutadans, ara amb 36 escons i una capacitat de generar un soroll i una distorsió brutals, però també, i en menor mesura, d’algun altre grup parlamentari.
Seguir els plens o les comissions resulta, massa sovint, desagradable, fins i tot violent. Com a professional i com a ciutadà. La tensió, el menyspreu als diputats empresonats o a l’exili i els intercanvis de retrets entre grups parlamentaris són constants, es parli del procés o del canvi climàtic. Ja no importa. Cs justifica les seves formes perquè els “colpistes” van passar la ratlla el 6 i 7 de setembre del 2017, i això, pel que sembla, justifica empastifar tots els debats, parlar alçant el dit amenaçador als plens, seure a l’escó com si fossin al sofà de casa i fins i tot amenaçar diputats dient-los que els esperen a la sortida.
La ‘Madrilenyització’ del Parlament ja és una realitat. S’ha exportat el model del Congrés dels Diputats, on es practica un parlamentarisme sovint més pròxim a una brega de bar que no pas a una democràcia del segle XXI, amb un absentisme important dels diputats i on l’acarnissament contra l’adversari i la falta de respecte no són fets aïllats. Aquesta setmana s’ha arribat a l’extrem que el president del Parlament, Roger Torrent, ha hagut de demanar a tots els grups, també a ERC, que deixin de faltar-se al respecte i de degradar la cambra. El toc d’alerta també ha de ser per a dos oradors de nivell, el president Torra i el líder del PSC, Miquel Iceta, que no han estat capaços de guardar les formes en un debat sobre la paga extra dels funcionaris. No es pot obviar que la repressió i el context d’excepcionalitat democràtica que viu el país fan molt difícil mantenir el cap fred en tot moment quan hi ha provocacions greus, però l’independentisme faria bé de fer un “Tortosa” amb Cs, ignorar la seva presència i no entrar a debatre si no hi ha uns mínims de respecte i de nivell. Altramenet, serà moralment insuportable romandre a l’hemicicle.
