Aquests dies que es torna a parlar de la disposició addicional tercera de l’Estatut, convé recordar que la línia argumental pel qual el Tribunal Constitucional va escapçar bona part del què va sobreviure al ribot d’Alfonso Guerra té a veure amb les qüestions que, des de Catalunya, podien afectar el conjunt de l’Estat. És a dir, qualsevol article que preveiés que la Generalitat gestionaria alguna cosa que escapava de les seves competències, automàticament quedava fulminat.
Un altre exemple: el Parlament de Catalunya va aprovar una iniciativa on deia que els catalans tenen dret a celebrar un referèndum per escollir el seu futur. Com que, a ulls de l’Estat, aquest dret afecta el conjunt del dret dels espanyols, el Tribunal Constitucional va tombar la declaració perquè les institucions catalanes no poden decidir res que rebassi les seves fronteres. Aquest principi jurídic, per cert, és el que ara mateix manté Carme Forcadell a la presó: el de permetre un debat a la cambra catalana sobre aquesta qüestió.
I una última mostra: ara fa uns mesos, el Parlament –amb la seva expresidenta entre reixes i sota la presidència de Roger Torrent- va aprovar una moció en contra del rei Felip VI pel paper del monarca durant els fets d’octubre del 2017. Aquell mateix vespre, la Moncloa va emetre un comunicat on anunciava que portava la resolució als tribunals –és a dir un altre cop al Constitucional- perquè “no és la funció del Parlament” i també perquè “queda fora de les funcions atribuïdes a un Parlament autonòmic”.
Bé doncs, aquests són alguns fragments literals extrets del text aprovat dijous a la nit a l’Assemblea d’Extremadura:
– “Exigir al Govern d’Espanya la defensa de l’espanyol com a llengua vehicular i comuna de l’ensenyament en totes les comunitats autònomes, respectant sempre l’existència de les llengües cooficials reconegudes en els diferents Estatuts d’autonomia però sense que aquestes llengües siguin imposades i deixin sense efecte el dret de tots els espanyols a fer servir la nostra llengua comuna, l’espanyol.”
– “Traslladar al Govern d’Espanya el suport del poble extremeny, a través dels seus representants, a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola de manera ferma, amb l’amplitud i durada que es requereixi, per frenar el desafiament independentista català, recuperar la unitat entre els espanyols que viuen a Catalunya, el respecte a la nació espanyola i la història que compartim.”
– “Això significa, entre altres accions, el control de la televisió pública catalana per part de representants de l’Estat -per garantir que realment sigui un servei públic neutral i al servei de tots els catalans- i de les competències governamentals que siguin necessàries per garantir un govern adequat que vetlli pels interessos de tots els ciutadans de Catalunya, entre els quals es troben milers d’extremenys, sense exclusions ni sectarismes, especialment en les àrees d’educació i seguretat pública.”
Amb independència del contingut polític d’aquest text, amb independència de si aquest text solemnitzat en seu parlamentària tira per terra aquell discurs dels ‘problemes reals de la gent’, amb independència de tot això, aquest document requeriria la intervenció dels mateixos mecanismes dels mateixos resorts de l’Estat pels mateixos motius.
A saber:
– Extremadura no té competències en la llengua vehicular que s’ensenya a Catalunya. A més, l’exigència a que aquesta llengua sigui l’espanyol és doblement inconstitucional: en forma i fons. Forma: Un parlament autonòmic no pot, segons la jurisprudència, imposar les lleis que han de prevaldre en una altra comunitat. I fons: el marc jurídic actual avala que a Catalunya la llengua vehicular sigui el català.
– El Parlament extremeny fa esment als “diferents estatuts d’Autonomia” quan, teòricament, només té competències en el seu.
– La referència a que aquestes llengües no siguin imposades seria vàlida si després no s’especifiqués que parlen de l’espanyola. Perquè és igual d’inconstitucional imposar el català respecte el castellà com el castellà respecte el català.
– Traslladar al govern espanyol que apliqui el 155 a una altra comunitat que no sigui Extremadura no és competència del parlament extremeny. És més, si tenim en compte el respecte a la jerarquia institucional espanyola feta servir en els exemples esmentats del parlament català, la petició de l’Assemblea d’Extremadura és inhàbil perquè una administració autonòmica no pot requerir a la superior una aplicació d’un precepte constitucional que, novament, afecta a tots els espanyols.
– En una línia similar a la del punt anterior, demanar que l’estat prengui el control de la televisió pública catalana peca del mateix. Només cal imaginar quines conseqüències tindria pel Parlament de Catalunya si demanés al govern espanyol que intervingui Canal Extremadura, la seva cadena pública. I el mateix val per la resta del paràgraf en l’al·lusió que es fa d’Eduació i Mossos, dues competències consagrades a l’Estatut no retallat de Catalunya.
Per tot això, i si es volgués, el govern espanyol o el Tribunal Constitucional podrien actuar contra l’Assemblea d’Extremadura per usurpació de funcions d’altres parlaments autonòmics i envaïment de competències estatals. No sé si això és, paradoxalment, un motiu per portar al TC la resolució extremenya, o una raó per aplicar el 155 a les institucions d’allà o, no m’ho vull ni imaginar, fer un requeriment contra la presidenta Blanca Martín sota risc de citar-la judicialment i que se li apliquin mesures cautelars privatives de llibertat fins que se la jutgi. Clar que, també hi ha una altra opció, més constructiva: permetre a les institucions extremenyes parlar del què vulguin i, ja de pas, també a les catalanes, cosa que estalviaria empresonar-ne la seva presidenta.
