El parèntesi Sánchez

"Espanya està perdent una partida que se'ns farà eterna, la mateixa que ara per ara Catalunya no està guanyant."

Espanya no ens fallarà: aviat tornarà a ser l'Espanya dura, punitiva, obsessiva i enganyada que porta al seu ADN l'esperit incorrupte del general Franco. Pedro Sánchez i el seu govern agafat amb pinces no són altra cosa que un parèntesi.

 

Durarà més o menys, però té els mesos comptats. Gaudim de l'oasi, mentre duri, perquè ens ha aportat una mica de calma i ens ha donat una mica de temps per pensar. Sens dubte, el tarannà Sànchez és infinitament més respirable que els anys de plom, espessos, putrefactes, corrosius, de Rajoy. Però no pot durar. Quan la maquinària de guerra del PP i Ciudadanos es posi en marxa, al setembre, això serà Troia. De governar no en tenen ni idea ni els importa, però són uns enemics terrorífics quan es tracta de fer oposició i de lluitar per recuperar el poder, aquell poder que estan convençuts que els pertany de manera natural.

 

A Catalunya li convé més Sánchez o el tàndem Casado-Rivera, «tanto monta, monta tanto»?

 

La línia tova està bé i s'agraeix però no condueix enlloc: gestos i bones paraules, a dojo, però sense marge per convertir-los en realitats polítiques. Dubto fins i tot que se'n surtin de treure Franco del Valle de los Caídos. Sánchez pot fer campanya electoral i una mica de cosmètica política, però no té al darrere una coalició parlamentària, sinó un batibull molt fràgil. Pot canviar algunes petites coses, i no seré pas jo qui sigui tan mesquí de no aplaudir-les, però no té força per canviar de rumb. I ara per ara res no fa suposar que pugui assolir una victòria electoral indiscutible, per molt que es repengi en uns Podemos/Comuns tristament perduts i desdibuixats.

 

La dreta espanyola tornarà quan vulgui tornar i hagi resolt les seves querelles i tensions internes: primer han de decidir qui mana i a qui defenestren. Encara estan en estat de xoc, però això no serà etern. Hi ha massa interessos en joc: els poders econòmics els faran quadrar-se i els llançaran a reconquerir el fantàstic Estat pirata que han construït els darrers anys.

 

De manera que anem-nos-en de vacances gaudint del miratge del govern Sánchez i preparem-nos per a una operació tornada duríssima. Tornaran el PP de la línia dura i el Ciudadanos de la línia encara més dura. Tornarà la utilització de Catalunya i de la unitat d'Espanya per enganyar milions d'espanyols abduïts pels mitjans de comunicació més tòxics i mentiders de la galàxia. Tornarà Aznar, decidit a fer la tercera o quarta transició i a refundar el franquisme. I s'haurà acabat el parèntesi i estarem exactament allà on érem.

 

 

Aquesta és una visió pessimista? En absolut. Afegim-hi dues pinzellades prometedores. La primera, que estem vivint els primers capítols de l'agonia i final de la monarquia borbònica. La segona, que l'Europa de la tardor de 2018 no serà la de fa un any: Espanya ha destrossat la seva credibilitat, la seva imatge i el seu marge de maniobra, en gran part gràcies a l'obertura d'un «front exterior», el front Puigdemont.

 

Aquí s'intueixen dues oportunitats extraordinàries, que marcaran la llarga «guerra política» de trinxeres, decepcions, il·lusions i desgast que ens espera. Espanya està perdent una partida que se'ns farà eterna, la mateixa que ara per ara Catalunya no està guanyant. L'empat, inimaginable fa uns mesos, és una victòria, tot i que insuficient. Després del parèntesi Sánchez, quan torni a pujar la temperatura i s'acabi l'oasi, començarà la segona part de la partida. És a dir, quan caldrà tornar a l'1 d'octubre, però amb les lliçons apreses, després de la dura experiència que encara estem paint.

 

Comentaris