Ens diuen que calen uns quants centenars de milers més de vots favorables a la independència per ser majoria i que ara l’objectiu és aconseguir-los. Molt bé. No seré jo qui negui que tenir més adeptes serà millor per fundar amb més solidesa un futur Estat català. Com ho hem de fer?
La consigna general de l’oficialitat és que cal dotar a l’anomenat “procés” d’una dimensió social. És a dir, promoure que amb la independència tindrem millors serveis socials, millors infraestructures i la nostra economia serà més competitiva. Amb això, diuen, convencerem els indecisos i tindrem prou força per implementar el mandat de l’1O. Segons aquest discurs, molts voldran deixar Espanya simplement perquè reduirem les llistes d’espera dels hospitals. Es veu que la gent, sigui d’on sigui o vingui d’on vingui, no pot arribar a tenir un sentiment nacional català. Tan poc ens valorem? Ens sentim tan impotents dialècticament i caracterològicament per no poder generar a ningú un orgull patriòtic?
Fa un parell d’anys, l’escriptor francès Michael Houellebecq, declarava en una entrevista que “la nostra societat ha glorificat el pensament econòmic, que menysprea la naturalesa humana, perquè considera que som éssers que prenem decisions racionals de la manera més avantatjosa. Som tot, menys això”. Després de llegir aquestes paraules no puc evitar pensar que encara hi ha molts independentistes que es pregunten com és possible que existeixin persones procedents de la immigració andalusa, extremenya o gallega que, després d’explicar-los que una Catalunya independent seria més rica, no abracen la nostra causa.
El cert és que no entenen que no n’hi ha prou amb la promesa d’esdevenir més ric per mobilitzar la gent a favor d’un ideal. Si els independentistes no voldríem deixar de ser-ho a canvi de més diners, per què uns altres han de voler renunciar a ser espanyols per la mateixa raó? Aquí els únics que claudiquen són molts dels teòrics independentistes. Mireu si no com cada vegada més ja no es defineixen com a tals. Ara s’autoanomenen “republicans”, com si estiguéssim el 1931 i l’objectiu fos fer caure Alfons XIII. Ni projecten cap mena de futuritat ni guanyaran adeptes entre els “indecisos” que viuen a Cornellà, L’Hospitalet de Llobregat o Santa Coloma de Gramenet.
Si renunciem a dir obertament i clarament que volem trencar amb Espanya ens continuaran veient com una gent que no està disposada a jugar fort. Els que parlen a mitges mai generen veritables adeptes i no capgiren mai la història. De fet, no som prou conscients del que signifiquen aquestes renúncies. Caldria anar menys a Lledoners o Waterloo i trepitjar més l’anomenada Catalunya metropolitana. Allà és on s’ha de dirimir la batalla. Si ho fessin, possiblement sabrien com veuen realment a l’independentisme del règim.
Entendrien que en aquells indrets a la gent, ara mateix, només Espanya els ofereix un sentiment d’identificació nacional. A l’altra banda, només hi veuen crides al diàleg, a la democràcia i discursos plens d’eufemismes xarons que no entenen. Un relat que pot servir per fer-se soci de l’ANC o l’Òmnium, però no per guanyar noves adscripcions nacionals per Catalunya. Només un to vibrant, convençut i desafiant que sacsegi consciències pot fer entrar ganes de canviar de nacionalitat.
